(Re)acció / Societat

Fora l’amor (romàntic)

Un dels gèneres de cinema que menys m’agraden és el de la comèdia romàntica. Els seus arguments fluixegen i els desenllaços són d’allò més previsibles. Però el pitjor és el missatge que transmeten sobre l’amor: parelles predestinades, apassionades, perfectes, que s’enamoren a primera vista… Tot això en la realitat no funciona; és més, pot portar a conclusions errònies i perilloses i actituds violentes. I és sobre aquests tòpics tant arrelats en la nostra societat dels quals vull parlar.

Hi vaig estar reflexionant l’altre dia, després de veure a TV3 la pel·lícula Fora l’amor (Down with Love). No era exactament una comèdia romàntica, era més aviat una comèdia pura i dura, però el final era bastant típic d’aquell tipus de cinema, i, tot i algun gir que li donava a la pel·lícula un aire d’intriga, era ben predictible que (ATENCIÓ SPOILER) els dos protagonistes acabarien enamorant-se. El que em va cridar més l’atenció del film, a part del tema tècnic i estètic, que comentaré a continuació, és la manera tan explícita com tracta els temes de gènere; en les pel·lícules de la seva classe, aquests temes són mostrats a través d’uns rols predeterminats i una sèrie de tòpics sexistes, cosa que les fa especialment perilloses per a la salut de les relacions afectives en qüestió d’igualtat i llibertat.

En les comèdies romàntiques, les qüestions de gènere es tracten a través de rols predeterminats que les fan especialment perilloses per a la igualtat entre sexes

Per entrar en matèria, comentaré primer una mica la pel·lícula. Nova York, anys 60. Una estètica horriblement kitsch, molt adient per l’època on vol situar-nos, una música estupenda amb un mickeymousing (sincronització de la banda sonora amb l’acció de la imatge) exagerat, una gesticulació i uns números de ball exquisidament ridículs; tots aquests elements donen una gran originalitat en l’aspecte tècnic i estètic.

També l’argument és original: una escriptora arriba a la Gran Poma per publicar un llibre que permetrà alliberar les dones de la situació de desigualtat en què es troben. La seva tesi consisteix en eliminar la idea d’amor en les dones, que sempre estan subjectes a l’enamorament i a la vida de casa, per esdevenir iguals als homes, que poden tenir sexe lliure d’amor. Per altra banda, el periodista estrella d’una revista exclusivament masculina ha d’entrevistar-la; evidentment, ho fa a contracor, ja que se’l defineix com «mascle entre mascles» i el llibre de la protagonista ataca directament la seva situació favorable.

La principal tesi de la protagonista és que, eliminant la idea d’amor en les dones, aquestes s’alliberaran de la vida dedicada a la llar

Així doncs, la controvèrsia està servida, i la caricaturització dels personatges encara augmenta més aquesta polarització entre homes i dones. En el cas dels homes, entenc que es ridiculitzi el seu paper de mascles seductors; sobretot en el cas del protagonista, el periodista, una espècie de Julio Iglesias americà que té actituds bastant fastigoses amb les dones (les arriba a comparar amb gosses o gates). Però, en el cas de les dones, també les caricaturitza, cosa que trobo bastant injust. Es pot ridiculitzar qui defensa la igualtat de gènere? Es pot ridiculitzar qui, en l’època que està situada l’acció (i en l’actualitat), està en posició de desavantatge en tots els àmbits de la seva vida, tan privada com pública? És veritat que la tesi que presenta la protagonista, l’escriptora, té algun error de llenguatge: per començar, en comptes de «fora l’amor», jo diria «fora l’amor romàntic»; no es tracta de fer desaparèixer un sentiment que és natural, sinó fer-lo saludable. També el procés per arribar a la situació d’igualtat entre homes i dones és erroni, crec jo: ella aposta per la renúncia al sexe en una primera instància, substituint-lo per la xocolata (que, segons ella, provoca la mateixa sensació), fins que sigui la dona capaç de deslligar el concepte de sexe i amor; per a mi, no és necessària aquesta renúncia, és més, segurament sigui contraproduent: l’alliberament de la dona ha de ser entès primer de tot com a un alliberament sexual, ja que aquesta és la diferència fonamental que tradicionalment ha tingut amb l’home, i que a posteriori ha produït les desigualtats en la resta d’àmbits. De tot això en parlaré més a fons un cop hagi acabat de comentar la pel·lícula.

L’alliberament de la dona ha de ser entès primer de tot com a un alliberament sexual, ja que aquesta és la diferència fonamental que tradicionalment ha tingut amb l’home, i que a posteriori ha produït les desigualtats en la resta d’àmbits

L’acció es desenvolupa, i el periodista vol enamorar l’escriptora i així desemmascarar-la. Van quedant i, efectivament, s’enamoren els dos, fins que la protagonista li revela (ATENCIÓ SPOILER) que tot era un engany (la publicació del llibre, el seu personatge) perquè ell s’enamorés d’ella. Primera gran punyalada al feminisme (després de l’extremització gratuïta que sofreix aquesta ideologia en la presentació dels personatges): aquella que ha aportat noves idees sobre la concepció de l’amor (idees que, tot i que són un pèl imprecises, com ja he dit, són molt valentes), no hi creu ni les defensa. Ella només vol casar-se i tenir una família amb el «mascle entre mascles». Però just aleshores s’adona que ja no pot abandonar el seu personatge i decideix oblidar el seu amant.

En aquest punt, la pel·lícula hagués tingut un bon final en qüestió ideològica, ja que ha triomfat la igualtat entre homes i dones; però, per a una comèdia romàntica, no és un bon final. La protagonista funda una revista per a dones i el periodista, que s’ha enamorat bojament d’ella, li demana ser secretari seu i es casen. Fi.

Al final la dona s’ha alliberat! Treballa ell per a ella i encara que es casin la dona no haurà d’ocupar-se de la llar! O realment no? Primer problema: això s’ha aconseguit a base d’una guerra de sexes, una separació ridícula entre allò que és de l’home i allò que és de la dona; i això ens deixa en una polarització on no hi cap l’homosexualitat, la transsexualitat o l’asexualitat. En aquest aspecte no hem millorat res.

Segon problema: la preponderància de l’home ha mort per tal que sobrevisqués la idea d’amor romàntic, concepció que és en realitat l’arrel del problema. L’amor romàntic, concepte que ja he esmentat abans, l’entenc com aquell amor absolut que implica pertinència, exclusivitat, predestinació, transcendència en el temps… Així que mentre sobrevisqui aquesta idea sempre hi haurà una part de la parella que estarà en desavantatge; actualment, en la gran majoria dels casos és la dona qui està en aquesta situació, i pot arribar a portar a violència masclista (el típic La maté porque era mía). Però en un altre cas hipotètic també podria ser l’home qui rebés aquesta violència.

La preponderància de l’home ha mort perquè sobrevisqués la idea d’amor romàntic, pel que l’arrel del problema segueix intacta

L’amor romàntic sorgeix a partir d’una voluntat, fins i tot necessitat, al segle XIX, de casar-se per amor; fins aleshores no havia estat així, ja que abans la gent es casava per temes absolutament econòmics (podeu consultar aquest post per veure l’evolució de la vida matrimonial al llarg de la Història). Però la radicalització dels tòpics romàntics, junt amb uns Mass Media que ajuden a bombardejar-nos nit i dia amb els seus preceptes, han fet que, en l’actualitat, el mite de l’amor romàntic sigui cada vegada més perillós. Això em recorda una classe que vaig assistir l’any passat a la meva escola, on el professor, després de parlar de les òperes de Rossini, es preguntava què hagués passat si la concepció de l’amor al llarg del segle XIX hagués estat la dels seus llibrets, és a dir, dues persones s’agraden i prou; una atracció física, racional, lluny de tota metafísica i transcendència. Però això no va passar, i la gent va preferir els drames impossibles del Tristany i Isolda de Wagner, on els protagonistes s’enamoraven a través de la màgia (el Tinder de l’època?), als finals feliços de La Cenerentola del geni italià. I això encara ho arrosseguem.

Abans he anomenat mite a l’amor romàntic; per què? Doncs perquè és un relat fictici (no es quadra amb la realitat) que serveix per mantenir un sistema, no només patriarcal (de preponderància dels homes), sinó també basat en propietaris i propietats. Així doncs, la dona és la principal perjudicada, però també ho és tot aquell que s’hagi de sotmetre a una altra persona suposadament per amor. Hi ha uns versos de Luis Cernuda, extrets del seu poema Donde habite el olvido, que crec que il·lustren molt bé aquesta submissió exigida per l’amor romàntic:

“Allá donde termine ese afán que exige un dueño a imagen suya,

sometiendo a otra vida su vida,

sin más horizonte que otros ojos frente a frente”

Així doncs, veiem que és una manera d’entendre l’amor, un sentiment tan natural, molt rígida: ha de ser exclusivament entre dues persones, amb màxima fidelitat entre ambdues, amb una vida sexual activa però no imprescindible per al manteniment de la relació; a més, menysprea tota altra forma d’estima (com podria ser l’amistat o l’amor matern o patern). Per a major reflexió sobre aquest tema, podeu visitar els següents enllaços, que contenen articles en profunditat i amb major coneixement que el meu:

El mite de l’amor romàntic (L’Accent)

Model d’amor romàntic (Tallers per la igualtat)

La idea de l’amor romàntic entre els joves disfressa d’afecte la violència masclista (El diari de l’educació)

¿Fueron felices y comieron perdices? Las frustraciones del mito del amor romántico (eldiario.es)

Per acabar, una reflexió: què passaria si no estiguéssim tan condicionats per aquesta forma d’amor? Per començar, no hi hauria tants prejudicis ni tanta desigualtat entre gèneres o orientacions sexuals. És més, no hi hauria lligams innecessaris entre persones, i tots aquests serien més racionals i saludables per a l’individu. No et mirarien malament per no tenir parella o per basar la teva vida en les amistats o la família. No et mirarien malament, cosa que actualment passa sobretot amb les dones, per dur una vida sexual activa sense parella estable. En conclusió, les normes inventades per un sistema per controlar la felicitat dels seus membres s’esfumarien i ningú tindria potestat per jutjar els altres.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s