(Re)acció / Societat

Radicalment violenta

Jo sóc radical perquè crec en la solució dels problemes des de l’arrel; qui utilitza la violència i les armes per imposar les seves idees és tot el contrari, doncs per la força no canviaràs el pensament, la base, l’arrel

L’opinió pública té un problema amb l’ús de l’adjectiu radical. Jo sóc radical perquè crec en la solució dels problemes des de l’arrel; qui utilitza la violència i les armes per imposar les seves idees és tot el contrari, doncs per la força no canviaràs el pensament, la base, l’arrel.

radical

Definició de radical segons el Diccionari de l’IEC

És important fer aquesta distinció perquè massa sovint ens trobem en situacions tan paradoxals i ridícules com la que es produeix constantment als mass-media -sigui en notícies o en tertúlies- quan s’etiqueta amb el mateix adjectiu, radical, a ideologies, individus i/o col·lectius tan infinitament allunyats com poden ser el moviment okupa i el jihadisme. Avui no tinc la intenció d’intentar explicar a la ignorància el moviment okupa, el comunisme, l’anarquisme o altres ideologies i col·lectius en general també titllats de violents (quan se’ls diu radicals), així que em centraré a analitzar els motius d’aquesta pràctica comuna que, al cap i a la fi, és duta a terme amb l’objectiu de criminalitzar certs sectors.

L’adjectiu radical s’utilitza per criminalitzar l’esquerra anticapitalista

Així doncs, observant la majoria de mitjans és fàcil detectar l’ús despectiu (i erroni) de l’adjectiu radical cap a individus i col·lectius de l’esquerra anticapitalista -des de partits polítics fins a manifestants- amb un clar objectiu de criminalitzar-los. I això, n’estic convençut, no és casualitat. És a dir, no hi ha ningú que es beneficiï més de les connotacions negatives que avui en dia deriven de la paraula radical en el subconscient col·lectiu que el sistema polític i econòmic actual. Sembla obvi que per aquells que estan còmodes amb aquest sistema és una eina perfecta poder tergiversar el significat de la paraula per atacar a tothom qui hi estigui disconforme. Llavors, seguint aquesta lògica, tot radicalisme és dolent i violent, i és perjudicial tant el moviment okupa com el jihadisme.

L’opinió pública s’aferra a mirar superficialment la problemàtica i només veure el que anomenen violència i aldarulls

Arribats a aquest punt, m’agradaria aclarir dues coses. Per una banda, cal tenir en compte que l’auge d’aquest mal ús de la paraula normalment arriba en contextos de manifestacions i mobilitzacions ciutadanes, en què el focus mediàtic -i la pròpia protesta- recau sobre col·lectius sovint invisibilitzats menys quan és per atribuir-los algun mal, com poden ser els exemples dels últims temps després dels desallotjaments del CSA Can Vies del barri de Sants i el Banc Expropiat de Gràcia. En aquestes situacions, l’opinió pública s’aferra a mirar superficialment la problemàtica i només veure el que anomenen violència i aldarulls -de vegades només són barricades en un enfrontament contra la policia-, cosa que els va com anell al dit per atribuir tot un seguit de connotacions negatives amb adjectius com radical. Tampoc tinc la intenció en aquest article de justificar la suposada violència d’alguns manifestants, tot i que en la majoria de casos ho podria fer. Per altra banda, m’agradaria recalcar la importància del llenguatge; qui pensi que és poc important tota aquesta problemàtica descrita, hauria de tenir en compte amb quin objectiu s’utilitza aquesta arma. Com he dit abans, hi ha uns interessats i uns perjudicats en tots aquests atacs, i el primer pas per marginar les víctimes és alterar la consciència social, amb la tergiversació del llenguatge com a eina fonamental.

Per tant, l’aparició mediàtica de fenòmens com l’integrisme religiós o Daesh ha sigut perfecta per a certs sectors per poder canviar el significat de la paraula radical i cínicament anomenar de la mateixa manera a manifestants i jihadistes, curiosament fent-ne un mal ús per als segons, però criminalitzant els primers, quan la paraula s’utilitza correctament. És a dir, el mal ús de la paraula radical, per si encara no havia quedat clar, és només una eina que s’utilitza amb objectius polítics, on el menys important és la paraula en sí. El problema de fons són les intencions.

En canvi, encara que pugui semblar contradictori, altres paraules com moderació o estabilitat poden ser més violentes

En canvi, encara que pugui semblar contradictori, altres paraules com moderació o estabilitat poden ser més violentes; perquè perpetuar un sistema polític i econòmic que perjudica una majoria social és violència. En aquest sentit, cal recordar que no tota la violència és física o “directa”, que la violència també és deixar sense casa a una família, segregar els nens per sexe o classe social, retallar en educació i sanitat, privar a les dones del dret a decidir sobre el seu cos, restringir les llibertats individuals dels qui creuen en ideologies dissidents, reprimir col·lectius pel fet de buscar alternatives al consumisme i el neoliberalisme que imperen, rescatar amb diners públics la banca privada que ha causat tants perjudicis a la població i prioritzar l’interès de la propietat privada per sobre de l’interès col·lectiu. Sense entrar a parlar de corrupció i d’un sistema corrupte amb herències franquistes, crec que tot això esmentat són accions violentes que en menor o major mesura han anat aplicant aquells que s’autoanomenen moderats i enalteixen la importància de l’estabilitat (també va dirigit per alguns que es fan dir d’esquerres). Però si parlem de violència no hem d’oblidar l’últim recurs dels estats, el seu braç armat, aquells que apliquen la violència física en última (i primera) instància quan la situació político-social es desestabilitza. Sí, parlo dels cossos policials, aquells que exerceixen la violència física més extrema amb total impunitat, «legitimats» pels seus governs corresponents. Fins i tot hem arribat al punt en què gran part de la societat pot acceptar i veure amb normalitat tantes imatges que reflecteixen aquest abús de poder i repressions violentes a manifestants. I el pitjor de tot és que aquesta situació es produeix, en part, per l’estigma promulgat pels mass-media que recau contra aquells que són agredits, contra les veritables víctimes: els «radicals». Per tant, quan sento comentaris com «s’ho mereix, per perroflauta» o «més hòsties li fotria jo si fos policia», penso en la influència que haurà exercit l’opinió pública sobre la població i en la possibilitat d’una societat més lliure si no arrosseguéssim aquesta rèmora.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s