Fase 304 / Versos

Cum mortuis in lingua mortua

Els arcs de mitja punta
filtraven la llum de la tarda.
El claustre dormitava
en la plàcida primavera,
una de moltes que havia vist.
Mil savis descansaven,
sota mantes de pedra,
sota cels de terra,
immutables i eterns.

Feia olor de temps,
olor de silenci,
olor de mort;
una mort que es notava
a cada racó,
a cada textura,
a cada reflex de la llum
que entrava pels arcs
i creava un univers
de partícules de pols.

I aquesta mort
que se sentia en l’ambient,
tranquil i silenciós,
de pau i resignació,
ens mostrava l’abisme
on es troba la veritat
de la vida;
un abisme que atrau
aquell que vol saber,
i se l’emporta
a regions ignotes.

Vaig seure a escoltar
les paraules dels morts:
paraules de silenci,
paraules eternes
i infinites.

I vaig veure la Mort,
bella, clara, serena,
els seus ulls freds
davant dels meus.

I no era por
allò que vaig sentir,
ni por, ni tristesa,
ni tan sols anhel;
va ser respecte,
profund i reverent,
davant allò inevitable,
infinit i etern.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s