Fase 304 / Relats

Ciutat interminable

Miro per la finestra i veig, a sota, els carrers il·luminats de la ciutat interminable. Amunt, un cel profund tacat d’estrelles que no conec. El vagó de metro està en silenci absolut. Desenes de persones sense cara resten mudes esperant la seva destinació.

L’home que tinc davant em resulta familiar; ni jove ni vell, o una mica de cada, sense cap tret especial. Li pregunto:

-Perdoni, sap cap a on va aquest metro?

-Allà on Tot va i Res hi ha. Cap a Enlloc, però a Tot Arreu arriba.

Les paraules misterioses del desconegut familiar em deixen dubitatiu.

-I on es troba aquest lloc?

-No es troba enlloc, ja que estem fora de l’Espai.

No m’ha mirat per respondre’m. O sí que m’ha mirat, però amb uns ulls buits i inexpressius, i en un punt a un pam per sobre del meu cap.

-Però a on arriba el metro?

-On vols arribar?

-A casa!

-A Casa anem, la Casa Primera i Original, el lloc d’on tots venim i a on tots tornem.

El to monòton i transcendental de l’home em comença a espantar. Ni tan sols ha parpellejat. Dec estar mort, o dormint.

-Morir, dormir, què importa.

Em sorprenc que hagi contestat als meus pensaments tot parodiant Shakespeare.

-I quin és aquest lloc d’on tots venim i a on tots tornem?

-És l’Estat primer, la Inconsciència, la Llum, o la Foscor, la Felicitat, o la Buidor…

Em quedo una estona pensatiu. Un peix daurat neda pel costat de la finestra, enmig d’un bosc de llum fantàstiques i canviants. Per primer cop m’estranya el que veig.

-Són reals aquest peix, aquesta ciutat, aquest cel, aquest vagó…?

-No són reals, però existeixen.

-I quina diferència hi ha?

-Diem que una cosa és real quan existeix en el pla de la ment regit per la raó, o almenys volem creure que és així. El concepte existir és molt més ampli.

Hi reflexiono una estona. El plàstic del seient és fred al tacte. No sento ni tan sols el soroll de les rodes sobre la via.

-Aleshores, existeixen però en un pla de la meva ment on predomina allò irracional?

-Exactament. La teva raó no admet que un peix nedi pel cel, que un vagó de metro vagi per l’aire o que la gent no tingui cara. Però la teva part irracional sí que ho accepta, per tant en una part de tu existeix tot aquest món.

Una mica més tranquil, m’adono de com d’extraordinari és aquell univers ple de meravelles que ara se m’obre davant dels ulls.

-Només una última pregunta: arribaré a casa a temps?

-Aquí no hi ha Temps, tenim tot el Temps del món.

-Com es pot tenir temps si no hi ha temps?

-Per aquest mateix motiu. No només estem fora de l’Espai, sinó que també estem fora del Temps. Les dues constants són inseparables des de la nostra existència com a humans, així que si ens deslliguem d’una també ho fem de l’altra.

Perfecte, no només parodia Shakespeare, també ho fa amb Poe: OUT OF SPACE, OUT OF TIME. Una frase que ens revela una realitat transcendent, una realitat que ens arranca del nostre entorn i ens desempara de tot allò que ens delimita i ens permet comprendre el món; i ens llença a un nou univers ple de possibilitats, terrible i bell, misteriós i meravellós.

Marejat, miro per la finestra. Amunt, un cel profund tacat d’estrelles que no conec. A sota, els carrers il·luminats de la ciutat interminable.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s