Fase 304 / Música

Sessions: La Música i la Revolució

Inicis

Tot va començar un dia que estava escoltant música amb el mòbil connectat a un amplificador que disposava d’equalitzador de tres bandes (control de volum separat per tons greus, mitjans i aguts). Vaig començar a jugar amb l’amplitud de les bandes de freqüències per divertir-me una mica, i vaig acabar descarregant-me el Virtual DJ aquella mateixa nit. El Virtual DJ és un software orientat a la mescla de música, utilitzat per quasi tothom qui comença a iniciar-se en el món del Djing. Després de tenir alguns problemes amb la llicència gratuïta del programa i provar d’enllaçar cançons amb el touchpad del meu portàtil (sense gaire èxit), ràpidament vaig aconseguir una «taula de mescles» que em va cedir un amic meu: una Numark DJ 2 Go. Es tracta probablement del «controlador de DJ» més senzill del món, amb connexió USB, controls de volum i tempo per dos canals, un crossfader i poca cosa més.

DJ2GO

Taula de mescles Numark DJ 2 GO

A partir d’aquí, sense tenir-ne ni idea, vaig començar a provar de crear «sessions» de música, imitant les que podria fer un DJ qualsevol. Un cop descartades les tasques de producció i mescla de sons pel fet de ser molt costoses i difícils de dur a terme amb pocs recursos i nuls coneixements, vaig decidir que em centraria únicament en enllaçar temes de la millor manera possible -l’objectiu és arribar a canviar de cançó sense que es noti un canvi brusc, quasi sense adonar-se’n, quadrant els tempos i trobant sonoritats que quedin bé juntes- i crear així una sessió musical. Després d’uns quants intents i amb el pas del temps vaig anar aprenent a utilitzar noves tècniques i les sessions van millorar, però sempre amb les grans limitacions de la «taula de mescles» que utilitzo.

M’agradaria deixar clara una cosa abans de seguir: encara que porto molt temps jugant amb el Virtual DJ, considero que mai he arribat a iniciar-me en el món del DJ, i per tant, no sóc ni DJ aficionat. Crec que seria una falta de respecte pels discjòqueis de veritat autoanomenar-me DJ. En aquest sentit, sense entrar a valorar la seva tasca, actualment hi ha molta gent que s’apropia indegudament de la categoria de DJ.

Fins ara he explicat els meus inicis en l’experimentació amb el món del Djing, però seria un relat inacabat si el deslligo de la meva experiència com a oient de música en general. No em vull enrotllar massa perquè de fet, la intenció era parlar sobre una sessió concreta que vaig fer l’any passat, així que intentaré ser breu. Quan era petit només escoltava els CD’s que hi havia per casa, i encara que arribés a «saber» la lletra d’alguna cançó mai l’arribava a comprendre. De més gran, amb l’arribada de noves tecnologies, el meu repertori musical es va ampliar notablement, i ja escoltava música amb algun criteri selectiu pel que fa a gèneres musicals o qüestions purament melòdiques/instrumentals. Tot i això, seguia sense comprendre (ni intentar comprendre) el missatge que transmetien les cançons, i a més, segurament seleccionava la música molt condicionat per l’entorn mediàtic. I finalment podria situar-me en una tercera etapa, on escolto música guiat per cada cop més criteris i gustos, i amb més eines i possibilitats al meu abast per descobrir nous sons i nous missatges. Per tant, vull destacar el gran canvi que he sofert: quan escolto música que no és només instrumental, que té lírica, sempre intento comprendre el missatge, i a partir d’aquí guio els meus gustos musicals. Aquesta evolució està correlacionada amb la politització adquirida a mesura que he anat creixent, és a dir, no m’atreviria a afirmar que la música no hagi tingut res a veure en el procés de politització ni que la politització no m’hagi fet canviar la meva predisposició a l’hora d’escoltar música.

La sessió

La Música i la Revolució. Així vaig titular una sessió que vaig fer a finals del 2015, emmarcat en el context explicat anteriorment, i de la qual volia fer alguns comentaris. Abans de començar a elaborar-la ja tenia en ment la idea de crear una sessió formada només per temes de grups de l’escena catalana, valenciana i basca (al final també va incloure altres temes llatins). Me’n recordo que era un dimarts al vespre, abans d’un pont de cinc dies, quan em vaig trobar el Marc Lemus a l’estació i vam fer via junts cap a casa. En aquell viatge en tren li vaig deixar anar que quan arribés a casa em posaria a fer la sessió, i així ho vaig fer. El següent dijous, després de passar-me dos dies davant de l’ordinador, ja estava enllestida. La intenció d’aquesta sessió era bàsicament transmetre un missatge de rebel·lia, unificar diferents lluites i reivindicacions que conformen totes aquestes músiques amb consciència social i política. Però també tenia la intenció, amb un toc irreverent, de trencar amb l’estigma que persegueix la música en català. I és que estic cansat de sentir gent que creu que la música en català és un gènere -sempre és gent que no n’escolta-. Com es pot escoltar a la sessió (i fora d’ella), tenim multitud de gèneres musicals representats per la nostra llengua: rap, reggae, ska, punk, DnB, dubstep, i diferents sons mestissos (tampoc cal etiquetar tota la música en un gènere). Però més enllà dels gèneres musicals també es pot definir una altra distinció entre la música en català: el missatge. Sense voler etiquetar en dues categories tota la música, crec que hem de ser conscients de la diferència entre els grups que tenen una clara intenció de reivindicar alguna causa, crear consciència, influir i divulgar un missatge, abordar les problemàtiques socials i polítiques actuals, etc., i els que no la tenen. Per posar un exemple, crec que tots estarem d’acord en les diferències que hi ha, pel que fa al missatge que transmeten, entre At Versaris i Mishima. O encara més impactant, dins d’un mateix gènere, el trap, la diferència del missatge que transmeten Pawn Gang i Las Vvitch. No vull desprestigiar els uns ni els altres, però quan parlem de música en català també és important fer la distinció segons el missatge que es transmet, en el sentit de la importància d’escoltar i entendre el contingut del missatge que transmeten els autors en les seves obres. Per tant, la sessió trenca amb aquest prejudici demostrant la varietat i quantitat de sons que tenim en el nostre panorama; sempre amb un missatge de protesta i/o reivindicació més o menys potent (i explícit).

No m’atreveixo a comentar gaire més coses de la creació, al cap i a la fi només he aprofitat els treballs de tercers i els he ajuntat com bonament he pogut amb una certa intenció, però res més; així que no crec que sigui feina meva explicar cada tema de la sessió. Sí que m’agradaria mencionar el discurs de la introducció; són fragments del discurs que va fer Quim Arrufat en l’acte central de campanya electoral de la CUP a Barcelona, el 20 de setembre del 2015, en motiu de les eleccions del 27-S. Això de posar discursos polítics a les sessions no m’ho he inventat jo, de fet m’ho vaig copiar de Biano, DJ i productor del grup Orxata Sound System, i ara ho faig en cada sessió almenys a la introducció. El discurs de l’Arrufat és molt valuós perquè dóna un estil imponent i contundent a l’inici de la sessió, un discurs que gira envers la voluntat de canvi, de «revolució».

Pel que fa a la selecció musical, em vaig basar en els grups que més m’agraden i més m’havien marcat fins aleshores, tots compartint el tret característic d’estar polititzats i promoure idees anticapitalistes. Ara me’n penedeixo de la falta de presència d’At Versaris, però s’ha de dir que els temes de rap són els que més em va costar encaixar dins el conjunt de la sessió. Més enllà d’intentar començar i acabar tranquil·lament amb pulsacions lentes utilitzant «el funk, el soul i el jazz» d’Extraño Weys, al llarg de la sessió vaig intentar transmetre alguns moments àlgids amb temes més electrònics i accelerats, però sempre intentant no allargar massa aquests períodes. Per exemple, el primer punt on intento fer pujar la intensitat és quan sonen seguides Faena de ZOO i Orion de Dremen. Llavors hi ha una baixada d’intensitat i tot seguit enllaço amb Esbarzers de La Gossa Sorda, tot un himne popular.

S’ha de tenir present que, per més intenció que tingués, sempre estava molt limitat en els enllaços entre cançons; és a dir, de vegades casualment «quedaven bé» i d’altres vegades no hi havia manera de trobar una bona cançó que enllacés bé.

Sobre la tècnica utilitzada, sobretot vaig jugar amb les intensitats de les bandes freqüencials. És a dir, es tracta d’encadenar cançons superposant «els greus» de la següent a l’actual, i reduir la intensitat d’aquestes freqüències baixes en el tema actual. Crec que fent això bé i trobant el moment adequat de cada cançó ja es poden fer molts bons canvis entre alguns temes. L’únic que em queda per dir és que la sessió la vaig gravar «en directe», tal com l’anava punxant, i que no vaig post-processar l’àudio de cap manera.

La Música i la Revolució està penjada al meu perfil de Mixcloud i l’adjunto a continuació. Espero que us agradi i resto obert a qualsevol tipus de crítica o comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s