(Re)acció / Societat

Reflexions (post)modernes

Aquest any per Sant Jordi em van regalar un llibre que no coneixia. Li vaig comentar a un amic: «Té bona pinta, sembla que està bé. És una història ambientada en una societat on està prohibit tenir llibres». Aquest va ser el meu innocent comentari. «Es diu Fahrenheit 451, de Ray Bradbury. No sé si et sona». «Que si em sona?» El meu amic quasi cridant: «És un dels tres llibres de ciència-ficció de temàtica política més importants, junt amb 1984 de George Orwell i Un món feliç d’Aldous Huxley». I jo, ignorant de mi, que no em sonava…

El vaig començar a llegir; al principi em semblava que era el retrat d’un règim totalitari, i aquest era al seu torn una exageració de la societat actual o d’aquella que podria arribar a esdevenir. Però un passatge de la primera part del llibre em va fer dubtar: en ell, el cap del protagonista justifica la censura del poder a través d’arguments contra els llibres i el lliurepensament (arguments que després es demostrarà que són falsos i són només interessos del sistema). Segons aquell home, el mateix desenvolupament del món, la seva velocitat en augment i la seva globalització i, per tant, pluralització, porta a la desaparició de l’acte de pensar.

El mateix desenvolupament del món, la seva acceleració i globalització, porta a la desaparició de l’acte de pensar

En primer lloc, els llibres i la cultura en general provoquen infelicitat; la felicitat real és aquella fruit de la ignorància. A més, també aporten inestabilitat (que al seu torn aportarà infelicitat a un àmbit major que el purament personal): per exemple, si algú escriu sobre algun tema pot ser que algun altre sector de la societat en surti perjudicat. Dit d’una altra manera, el punt de vista d’uns pot ofendre el punt de vista d’uns altres, pel que la societat opta, en comptes de respectar les diverses opinions o buscar consens, a suprimir totes les veus divergents, cosa que porta a la no acció. Així s’aconsegueix una societat pacífica, sense tensions internes. Per a suplir aquesta manca de coneixement, per altra banda, es crea tot un món d’entreteniment, basat en l’esport i la televisió, que manté la gent ocupada en processar informació trivial, que no és perillosa pel règim. En segon lloc, la vertiginosa velocitat a la que està sotmesa una persona en el present porta a la no reflexió, però també al consum d’entreteniment fàcil i ràpid en detriment de la cultura real.

Quan vaig acabar de llegir aquestes justificacions se’m van regirar els budells: aquesta situació m’és familiar. Ritme de vida accelerat, preponderància de l’entreteniment sobre la cultura, majoria de la societat conformista i «apolítica»… Tot això m’és esgarrifosament conegut.

Postmodernitat vs. Modernitat

Justament va coincidir que, en aquells dies, vam tenir un parell de converses filosòfiques amb uns amics sobre la confrontació modernitat-postmodernitat i els pros i contres de cada un d’aquests corrents de pensament. Per situar-nos, la postmodernitat és un conjunt de moviments filosòfics, culturals i artístics que sorgeixen a partir del segle XX en contraposició als preceptes de la modernitat: racionalitat, existència d’una veritat única, universal i absoluta, cientisme, etnocentrisme per part d’Occident… En canvi, defensa la subjectivitat i llibertat personal, el relativisme, l’escepticisme, la mescla de diferents cultures i la cultura popular, entre d’altres.

Jo pensava que la postmodernitat era una reacció justificada a uns preceptes erronis com són els de la modernitat. No creia (de fet, encara no hi crec) en una veritat única, ni en l’absoluta eficàcia de la ciència i la tecnologia, ni en la cultura occidental com la més vàlida. Estic a favor de la democratització de la cultura, és a dir, en contra de la cultura elitista, i de la interculturalitat. Així doncs, gairebé em definia com un postmodern.

Però aquests paradigmes són una arma de doble fil, també comporten grans riscos. Per una banda, el relativisme portat a l’extrem (el qual ja és una contradicció) ens invalida qualsevol idea que tinguem, ja que no considerem que tinguem dret a imposar-la sobre els nostres iguals i, per tant, ens duu a la no acció i a la tolerància amb les situacions de desigualtat preexistents. Per altra banda, la mescla d’elements de diferents cultures sovint comporta descontextualitzacions, que porten a ridículs en el millor dels casos i situacions perilloses en el pitjor. Puc posar com exemples els monitors de ioga sense cap tipus d’immersió en la cultura índia (o només a través de pel·lícules i llibres d’autoajuda), o el malalt de càncer que vol provar tractaments alternatius de medicina tradicional xinesa que, en un context occidental i per qüestions culturals, no funcionen. I, per últim, la defensa de la cultura popular com la més rellevant, ja que és la més propera al gran públic, pot comportar la desvirtuació d’aquesta, convertint-la en pur entreteniment o en cultura tan lleugera que és de consum immediat, sense temps per a la reflexió.

El relativisme portat a l’extrem ens invalida qualsevol idea, cosa que porta a la no-acció

Si us hi fixeu, tots aquests elements de la ideologia postmoderna, aquests preceptes tan arrelats a la nostra societat actual, portats a les seves últimes conseqüències (a les quals potser ja hem arribat), ens condueixen a la societat descrita a Fahrenheit 451, submisa, conformista i ignorant. No és esfereïdor?

Per altra banda, tampoc podem prendre com a únic model les bases de la modernitat. No només s’ha demostrat, racionalment i científica, que l’existència d’una veritat absoluta és impossible o si més no impossible de determinar, sinó que aquesta concepció pot portar a plantejaments totalitaris i intolerants. Precisament la mateixa premissa que ens permet conèixer el món d’una manera segura, que ens permet tenir una concepció estable de l’Univers, i que aplicada en política ens permet l’acció enfront dels sistemes preestablerts, ens pot portar a societats sense llibertats individuals. A més, l’acceptació d’una veritat única també comporta que hi ha persones que tenen aquesta veritat i persones que no, és a dir, persones sàvies i persones ignorants, és a dir, persones millors i persones pitjors. Així doncs, aquesta concepció, sumada a un etnocentrisme que també és conseqüència no desitjada de la modernitat, porta a desigualtats entre persones. I, òbviament, una societat sense llibertats individuals i sense igualtat entre totes les persones es defineix tradicionalment com un règim feixista.

L’acceptació d’una veritat única comporta que hi ha persones sàvies i persones ignorants

La solució a aquesta polarització a priori tan irreconciliable entre ambdós corrents de pensament està basada, segons el meu parer, en el concepte d’utilitat. Aquest concepte el vaig trobar al llibre El árbol de la ciencia, de Pío Baroja, quan parlava d’una possible sortida al pessimisme de Schopenhauer. Així doncs, hem d’acceptar que no hi ha una veritat absoluta ni determinable, però no ens podem quedar en la passivitat; hem de prendre una premissa per vàlida, encara que sabem que racionalment no és 100% justificable ni demostrable, per tal de construir tot un discurs que ens sigui personal i socialment útil. De la mateixa manera, així com el postmodernisme aposta per un escepticisme radical davant de tot relat preestablert, crec que s’han d’acceptar aquells relats que s’adiguin amb la ideologia pròpia, i a nivell de societat, s’han de prendre aquells que qüestionin el sistema actual. L’acceptació provisional d’una veritat absoluta, en constant crítica, i d’un relat, ja sigui propi o extern, que justifiqui la nostra ideologia, ens permetrà actuar davant de les desigualtats actuals però sense caure en el totalitarisme on podria desembocar una concepció purament moderna.

La solució a aquest dilema està basada en el concepte d’utilitat, és a dir, prendre com a veritat aquella que sigui útil per al nostre discurs

Un altre punt a aclarir és el concepte de felicitat absoluta. Els postmoderns aposten sovint per una vida viscuda exclusivament al moment, sense buscar sofriments ni angoixes innecessàries, amb una concepció de la felicitat bastant epicúria. Aquest rebuig per tot allò que no sigui present també té molt a veure amb la impossibilitat de contrastar, i per tant d’acceptar, els grans relats històrics, i de predir els possibles esdeveniments futurs. Però, a més, aquesta recerca de la felicitat a través del no dolor ens porta a la voluntat de no saber, d’ignorància; i bé sabem que per a ser veritablement feliç s’ha de conèixer, ja que coneixent som lliures i podem influir sobre el nostre destí. I per què, aleshores, el coneixement ens porta a vegades a un sentiment d’angoixa? Perquè tenim un concepte de felicitat idealitzat. Pensem que es pot ser absoluta i eternament feliç, i això no és possible; la felicitat comporta angoixes, i la joia absoluta és només possible en petits instants. Abans havia arribat a pensar que, arribat a un cert punt de coneixement, aquest ja no produiria dolor sinó felicitat, que el dolor primer era necessari per a arribar a la felicitat última; i aquest argument és sovint erròniament usat en favor del pensament modern. Però quan vas aprenent i aprenent i tot segueix igual, i no ets més feliç però tampoc menys, et preguntes si realment la clau no és aprofitar la felicitat impura, tacada d’angoixes i inseguretats. Per contradictori que sembli, hem de ser conformistes amb la felicitat.

La felicitat absoluta no existeix, hem d’aprofitar aquella tacada d’angoixes i inseguretats

Implicacions polítiques

Crec que la filosofia, i sobretot l’ètica, ha de servir com a base pels plantejaments polítics; dit d’altra manera, la política és l’aplicació pràctica de la filosofia. Per exemple, en el cas de la societat retratada a Fahrenheit 451, el pensament conformista de la gent es veu reflectit en un govern que no necessita ser autoritari (que de totes maneres és violent amb la resistència) per a controlar el gruix de la població. Això permet desenvolupar una societat consumista, feliç, amb plenes comoditats per als seus membres, però que no permet a aquests decidir sobre el seu futur, malgrat no fer-ho per mitjà de la violència física.

Salvant les distàncies, que són menors del que molts volen veure i del que a mi m’agradaria, la nostra societat actual és com la del llibre. Un liberalisme salvatge que permet que el poder real no recaigui sobre el govern elegit «democràticament» sinó en el mercat. Un sistema que abandona una majoria pobra per a mantenir una minoria rica, augmentant les desigualtats entre ambdós sectors. I la societat en general idiotitzada, mirant-se el propi melic, conformista amb el sistema preexistent i sense compromís amb les majories explotades, encara que els seus membres formin part d’aquestes majories. Només pendents de l’entreteniment i els esports i la tecnologia inútil (aquella que ens proporciona un iPhone nou cada tres setmanes), per tal de no pensar i no qüestionar-se el per què de les desigualtats i manca de llibertats existents. Només cal mirar a Espanya mateix, on ha tornat a guanyar les eleccions aquell partit que porta cinc anys retallant llibertats individuals i col·lectives i ofegant econòmicament la classe més pobra. Hem hagut de passar una crisi duríssima per a que almenys una part de la societat es comenci a plantejar el funcionament del sistema, i encara queda moltíssim camí per recórrer.

Així doncs, si ja tenim clar que el sistema actual no és el més propici per al desenvolupament de la llibertat de tothom, anem a considerar alternatives. Del feixisme, per raons òbvies, ja ni en parlaré; les seves premisses són el punt més allunyat possible a la voluntat de realització de l’individu. El liberalisme, encara que proporcionés una educació lliurepensadora a la gent, cosa que com he dit no passa, tampoc seria possible; si permets i legitimes que unes persones puguin aprofitar-se d’unes altres, no pots esgrimir l’argument que estàs deixant total llibertat, ja que aquelles en situació desfavorable no tenen llibertat; la llibertat real, doncs, només es pot donar en situacions d’igualtat.

El sistema que creia, i crec, que és millor per al ple desenvolupament personal de tots els individus és l’anarquisme. El problema és que aquesta societat ha d’estar molt ben educada i culturitzada per a que el sistema funcioni, i venint d’un règim neoliberal com venim ara, que, malgrat el seu nom, s’ha blindat i no permet que les veus dissidents s’expressin amb total llibertat (control dels mitjans, de l’educació, presos polítics, criminalització i marginalització de certes ideologies…), no és possible que aquesta culturització arribi en un temps raonable, si finalment arribés.

El millor sistema per al desenvolupament personal de tots els individus és l’anarquisme, però la societat ha d’estar molt educada per a que funcioni

L’estratègia a seguir, he arribat a la conclusió últimament, és usar un sistema comunista transitori; a través d’una revolució típica, ràpida i per la força, instaurar un règim més o menys rígid que permeti controlar una educació que serveixi de base per al futur sistema anarquista. Paradoxalment, aquesta educació haurà de ser basada en els conceptes de llibertat i respecte, ja que si s’educa en els preceptes comunistes tradicionals, el sistema s’estancarà i caurem en els errors de Rússia o Xina. I quan hagi passat una generació, relaxar la pressió ideològica del poder cap al poble i posteriorment anar abandonant les estructures de govern per a que aquesta funció passi a ser duta a terme per les assemblees locals.

Aquí és on entra en joc el dilema entre el pensament modern i postmodern: aquest últim sovint aposta per utopies, però el seu relativisme no permet que siguin dutes a terme i acaba avalant el règim actual; en canvi, segons el pensament modern, s’ha d’actuar, corrent el risc d’equivocar-se i provocar una barbàrie, per a fer reals aquelles utopies. Personalment, sóc més partidari d’assumir riscos i exposar i defensar les pròpies idees, a través del diàleg i la raó, que de no voler entrar en conflicte i no aportar opinions noves a la societat. Aquest immobilisme, on vivim ara, crec que és més perillós.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s