(Re)acció / Cultura

Pulp fiction, tolerància extrema i violència còmica

Abans d’entrar en matèria, només dir que amb aquest article inauguro una «secció» on comentaré les pel·lícules, llibres o obres que hagi vist, llegit, contemplat o escoltat últimament i que m’hagin fet reflexionar. De la mateixa manera, també plasmaré aquí aquestes reflexions, ja que crec que és justament la interpretació que fem cadascú d’una obra el més valuós d’aquesta. En el seu Siddhartha, Hermann Hesse compara la majoria de gent amb fulles que cauen dels arbres i que es mouen segons bufa el vent, és a dir, que actuen segons les idees d’altres persones, una minoria, que compara amb les estrelles fixes del firmament. En aquest cas és semblant: la gent amb idees, els artistes, ens exposen unes obres que expliquen quelcom, i la majoria ho entén i viu d’acord amb aquestes idees transmeses. Segons el meu parer, però, el paper del públic en qualsevol acte de comunicació no ha de ser el de moure’s segons bufi el vent, sinó prendre les idees que ha rebut, processar-les, reflexionar-hi, fer-les seves, contraposar-les a allò que ha rebut d’altres fonts, ja que aquest procés de reinterpretació serà el que generarà idees i obres noves, democratitzant molt més el món de l’art, de la literatura o de la filosofia. I això és precisament el que vull posar en pràctica en aquest tipus d’articles.

La pel·lícula que té l’honor d’estrenar aquesta secció és Pulp Fiction (1994), de Quentin Tarantino. Val a dir que em considero gran fan d’aquest director, o almenys de totes les pel·lícules seves que he vist: Inglourious Basterds (2009), Death Proof (2007), Kill Bill (2003-2004), Django Unchained (2012), The Hateful Eight (2015). Totes elles tenen una manera de construir, de presentar, d’explicar la història molt original. Uns diàlegs llargs i molt ben tramats, que tracten temes molt generals a través d’exemples vulgars, on es pot llegir entre línies, entre tota la xerrameca, un fons molt interessant, també són un tret distintiu dels seus films, més propers, en aquest aspecte, a l’òpera que al cinema convencional.

En el cas de Pulp Fiction, a més, la història es compon a partir de petites històries amb lligams entre si, però que podrien funcionar perfectament independentment. L’escena del principi, amb uns personatges que no tenen res a veure amb els principals de la pel·lícula, resta inconnexa amb la història fins al final de tot, quan es tanca el cercle amb una escena magistral que ho deixa tot ben rodó.

Dit tot això, que no són més que aspectes fàcilment visibles al film, camps on no aporto res de nou, tinc dues coses a retreure-li a Tarantino en aquesta pel·lícula (i a la seva filmografia en general). La primera, la tolerància que té envers els personatges conflictius. No em refereixo als violents, que per altra banda són molt abundants i importants en les seves pel·lícules. Em refereixo a aquells que, en les seves intervencions colossals als diàlegs distesos, expressen idees polèmiques, sovint en relació al racisme. I quan dic que és tolerant envers aquests personatges em refereixo que, després de mitja pel·lícula on mor tothom amb un sentit de justícia bastant estricte, el protagonista accepta la seva ideologia reaccionària i els perdona la vida, o fins i tot es reconcilien. A Pulp Fiction trobem el cas del personatge masculí de la primera escena, que es queixa dels hispans i els insulta quan atraca la cafeteria on treballen aquests, però a qui Samuel L. Jackson perdona la vida argumentant que és una bona persona i que és la societat qui l’ha corromput. Aquesta situació la trobem, amb certes diferències, en la més recent The Hateful Eight, on es reconcilien els dos bàndols de la Guerra Civil d’Estats Units, representats per un ex-esclau (altra vegada Samuel L. Jackson) i un ex-esclavista. Una reconciliació sota una mateixa bandera, la bandera de la igualtat. La igualtat demostrada recentment en els assassinats per part de la policia nord-americana de ciutadans negres. És veritat que en aquesta última pel·lícula, així com a Django, el missatge és bastant clar en contra del racisme; però si, com he dit, després de recórrer a la violència sovint com a “element justicier” Tarantino no l’aplica contra els personatges que han manifestat aquestes ideologies intolerants, pot semblar que hi estigui d’acord.

Per altra banda, aquesta obviació de les desigualtats existents és una conseqüència directa de la tolerància envers la intolerància presentada en el cas de Pulp Fiction. I aquest pensament és molt típic de la societat «democràtica» actual: totes les ideologies són vàlides, menys aquelles que són portades a la pràctica, i no es fan distincions entre un extrem i altre. Dit en altres paraules, es permet ser intolerant teòric però no “intolerant només contra la intolerància” pràctic. Irònicament, a nivell nacional i internacional sí que es permet: la Unió Europea i Estats Units lluiten dia a dia, a cop de canó, per la democràcia mundial. Clar que, curiosament, només ho fan allà on hi ha interessos econòmics per expandir el seu imperi. Però això ja és un altre tema.

El segon retret que li faria al senyor Tarantino és també una de les principals característiques de les seves pel·lícules, i a la vegada (contradictòriament) una de les coses que m’agraden més, ja que el fa ser més directe, dur i despietat: la violència extrema. En els films de Tarantino, he classificat la violència segons quatre tipus, en ordre de menys forta a més: la primera, la sang a rierades, present en moltes escenes de Django, violència que ja no és creïble i fins i tot hilarant; la segona, la violència física més dura, com podria ser el cas de l’escena de The Bear Jew de Inglourious Basterds; la tercera, la tensió violenta, on es pressent que pot passar alguna cosa només a través dels diàlegs o la música, com la primera escena de la mateixa pel·lícula; i la quarta, la violència sexual, com un parell d’escenes de Pulp Fiction o The Hateful Eight.

El cas és que la violència és molt present en el cinema de Tarantino. Personalment, crec que la violència és quelcom necessari a vegades, com pot ser per a la lluita contra una situació injusta; ha de ser evitada sempre que es pugui, però a vegades això no és possible. Llavors, estem parlant d’una violència útil. Però la violència de les pel·lícules de Tarantino és tractada com un recurs més, com a quelcom inevitable, o fins i tot com una manera de buscar la complicitat i la diversió del públic. Com a exemple, trobem una escena de Pulp Fiction mateixa on John Travolta li vola el cap a un pobre desgraciat per accident, en disparar-se-li la pistola amb un sotrac del cotxe. L’escena és divertidíssima, i no ho dic sarcàsticament: el cervell escampat pel cotxe blanc, el Travolta disculpant-se per haver-ho fet i el Samuel L. Jackson fotent-li la “bronca”.

Però aquest tractament d’una escena tan violenta com a quelcom fet per a riure és molt perillós i, tanmateix, molt comú en la nostra societat. Això fa que es banalitzi un recurs gens agradable però que en alguns casos és necessari, per a fer-ne un espectacle acollit amb la reacció més allunyada possible a l’horror que se suposa que hauria de provocar. També és molt representatiu que als nens abans els prohibim veure pel·lícules amb escenes d’amor o sexe que violència, que per altra banda està present fins i tot als dibuixos en forma de violència còmica (només cal veure Tom i Jerry o, segons la caricatura dels mateixos a Els Simpson, Rasca i Pica); o que a l’estat de Texas estigui prohibit portar joguines sexuals a les universitats públiques però no armes. En definitiva, el cinema de Tarantino és un altre símptoma que la societat està insensibilitzada al dolor físic i necessita rebre cada cop una dosi més extrema de violència a través dels mitjans per a reaccionar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s