La Vila

La llegenda de la sínia del Diabló

Vilanova i la Geltrú ha estat des de sempre un niu de llegendes. Una d’aquestes és la del Castell de la Geltrú. Allà, durant les epidèmies de la pesta, s´hi dipositaven les persones que havien mort per la malaltia, per tal que no es contagiés l’altra gent. Però al cap d’un temps d’haver-hi deixat la persona, pels voltants se sentia la seva veu, que es lamentava i demanava que l’ajudessin. Això té una explicació lògica: molts cops les persones que s’havien deixat no eren realment mortes, sinó que estaven catatòniques, és a dir, que durant una estona semblava que haguessin mort però després tornaven a la vida. De totes maneres, hi ha gent que diu que, fins i tot ara, que no hi ha ningú, senten veus que es lamenten en passar-hi. Diuen que són els esperits dels condemnats a morir allà, oblidats i sols, que demanen pietat per a poder descansar per fi en pau. Jo, almenys, cada cop que hi passo, sento un calfred que em recorre l’esquena i intento passar ràpid.

Però la història que us volia explicar avui no és aquesta. És una història que ja m’explicava la meva besàvia i que narra l’origen del nom de la Sínia del Diabló, que era la masia on vivien els avis dels avis dels meus avis.

Aquesta llegenda se situa a principis del segle XVII, en temps de bandolerisme. En aquella època, les bandes de bandolers assaltaven els viatgers que passaven pels camins de fora del poble i les cases de camp dels afores. El bandit més famós a Vilanova i la Geltrú (sense comptar Serrallonga, que era conegut a quasi tota Catalunya) era l’anomenat Diabló, el nom veritable del qual mai ningú l’ha sabut. Era el cap de la banda més sanguinària de la comarca, tot i que també va ser de les últimes. El mètode que feien servir per atacar les masies era el següent: un entrava fent-se passar per un captaire, matava els amos de la casa i deixava via lliure als seus companys perquè saquegessin tota la masia. La mentalitat assassina del bandit venia provocada, segons es deia, pel fet que es quedés orfe de ben petit per l’ajusticiament dels seus pares, que també eren persones que vivien al marge de la llei.

Bé, el fet és que, una nit, va atacar la masia dels meus avantpassats. Era una nit de tempesta, amb molta pluja i llamps i trons. No es veia la lluna, que estava amagada darrere dels núvols. Quan el bandit va demanar per entrar fent-se passar per pidolaire, el van deixar passar. La veritat és que tenia aspecte de captaire: anava molt brut, amb un abric amb caputxa i un mocador que li tapava el rostre i uns pantalons amples i esparracats.

– Déu vos guard, bon home. Gràcies per la vostra bondat. Que podríeu servir una tassa de llet calenta a aquest pobre desgraciat, si us plau?- va demanar el pidolaire.

– Ara mateix li porto. Aneu preparant el foc, que aniré a buscar la llet- va respondre l’amo de la casa, el meu rebesavi Joan, que ja havia sentit a parlar d’altres atacs i no es fiava gens del captaire.

Quan el pidolaire es va acotar per encendre el foc, en Joan va veure que una lluentor sortia de sota el seu abric, confirmant les seves sospites. Va agafar una destral que tenia per tallar llenya i va decapitar el captaire.

Quan el cap del pidolaire va caure a terra l’amo va veure que, en efecte, era el bandoler i que, allò que brillava per sota el seu abric eren pistoles. Va agafar el cap del bandit i va treure’l per la finestra, perquè els companys del mort el veiessin i fugissin. El pla va funcionar i els bandolers se’n van anar.

En Joan havia decidit portar el cos del bandit a la justícia, amb la qual cosa va guanyar una recompensa. I, entre els diners que havia guanyat i la feina que tenia a l’hort, la vida a la casa va anar tornant poc a poc a la normalitat.

El temps havia passat a la sínia sense cap novetat, i la mort del Diabló pràcticament havia marxat del cap dels habitants de la masia. Però uns esdeveniments els el va fer recordar.

Una nit de tempesta, amb molta pluja i llamps, un captaire es va presentar a la sínia, demanant allotjament. Anava encaputxat, de manera que no se li veia la cara, i molt brut. En Joan, que ja tenia per costum no fiar-se de cap pidolaire des de l’experiència del bandit, li va oferir que es quedés a l’estable amb les vaques i els cavalls. Per a major seguretat el va tancar des de fora, de tal manera que no podia sortir ell sol des de dins.

Aquella nit no va poder dormir gens tranquil. Sentia sorolls pertot arreu i, quan aconseguia dormir una mica, somiava que el captaire que havia tancat a l’estable en sortia i, apartant-se la caputxa li mostrava el lloc on hauria d’haver tingut el cap i el matava.

Es despertà sobresaltat. Va sortir del llit sense fer soroll. Un so provinent de fora li va cridar l’atenció. Baixà les escales en silenci, i obrí la porta del carrer. El soroll provenia de dins l’estable. Va obrir la porta a poc a poc, a dins era molt fosc. D’entre la foscor va sortir el captaire misteriós, que es va treure la caputxa. Tot i l’absència de llum, el va poder veure perfectament.

Es podria dir que el mateix Diabló desprenia llum, com si fos un esperit del passat o el fantasma d’un record. Allà on una persona hauria tingut el cap, ell hi tenia un buit i el tenia sota el braç. En Joan va voler cridar, però no li sortia cap so per la boca. Les portes de l’estable es van tancar de cop amb un soroll sec i apagat, com si fossin molt lluny. El bandit es va apropar a ell, i, de sobte, tot es va fer fosc per en Joan.

Un gall cantant, el sol entrant per la finestra de l’habitació… En Joan es va despertar al seu llit. Tot havia estat un somni! Aquell era un molt bon dia, després de la tempesta de la nit anterior.

Va baixar a esmorzar i, quan va haver acabat, va anar a obrir el pidolaire. Va aixecar el barrot que impedia que s’escapés, va obrir i… el captaire no hi era. L’únic que va trobar va ser un mocador com el que portava el Diabló la nit que va morir. Va mirar enrere, al terra, i va veure restes de les seves petjades, difuminades per la pluja. Eren les petjades de la nit anterior, ja que al costat d’aquestes es veien les que havia fet ara, molt més marcades. Va sortir corrent de l’estable i no s’hi va acostar mai més.

Ara ja sabeu perquè la sínia és coneguda pel nom de Sínia del Diabló. Pel que fa a en Joan, com us he dit, no es va tornar a acostar més a l’estable, però el bandit ja no el va perseguir.

Un dia de tardor, quan les fulles començaven a caure i el sol feia ombres juganeres a la façana de la casa amb les branques dels arbres, vaig preguntar a la meva àvia on era l’estable on s’havien retrobat en Joan i el Diabló. No ho sabia del cert, ja que l’havien enderrocat molt abans que ella nasqués, però ho va poder deduir.

Era sota l’ombra d’uns pins que devien haver crescut després de l’enderroc de l’estable. Allà els vaig veure: en Joan i el Diabló, asseguts com dos bons amics, com feia quatre-cents anys, a sota d’un pi que feia una ombra ben abundant. Vaig somriure i vaig pensar que estaven en paus: el Diabló havia intentat matar en Joan i aquest només s’havia defensat, i al següent encontre el bandoler havia tornat d’entre els morts per a espantar-lo i indultar-lo, consumant així la seva benevolent venjança. Al capdavall, els fets ocorreguts durant les dues nits de tant temps enrere havien creat un vincle entre tots dos que ni el temps ni tan sols la mort havien pogut trencar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s