(Re)acció / Cultura

Matrix, metafísica i utilitat

Què passaria si el món real no fos més que un somni induït per un sistema informàtic que ens manté esclaus i tot allò que sentíssim i visquéssim no fos més que un engany? A Matrix (1999) trobem aquestes hipòtesis, reinterpretacions modernes del mite de la caverna de Plató. Sí, faré una reflexió sobre el tema metafísic, ja que l’acció i el romanç, elements també importants en la pel·lícula, no m’interessen el més mínim.

El cas és que en aquest film se’ns planteja la possibilitat que allò que veiem a través dels sentits no sigui allò real. Aquesta idea ve de molt lluny, des de la recerca de l’arje (realitat última, composició de l’Univers) per part dels presocràtics, passant pel ja esmentat mite de la caverna de Plató, l’essència/accident d’Aristòtil i el geni maligne de Descartes. Totes aquestes idees comparteixen la característica que no accepten la realitat visible com a realitat última. Més endavant, filòsofs com Kant o Schopenhauer (sobretot aquest últim) negaran l’existència de cap realitat demostrable, cosa que també faran els postmoderns en l’època actual, amb la diferència que ells prenen com a realitat la individual de cadascú. Això comporta que, si hi ha una realitat diferent i igual de vàlida per a cadascú, o no es pot conèixer la realitat, no es pugui actuar en conseqüència i per tant arribem a la no-acció. Per això crec que és poc útil debatre sobre metafísica; és apassionant, bonic, i t’omple llibres de ciència-ficció i pel·lícules de fantasia, però no ens podem encallar en això. Per altra banda, és natural que la humanitat vulgui conèixer tots els secrets de l’Univers, i si troba que hi ha un indici que la realitat última és diferent a la visible, és normal que ho investigui o hi reflexioni.

Deixant de banda temes d’utilitat, que ja discuteixo en el meu article Reflexions (post)modernes, a Matrix trobem un model de pensament més platònic que postmodern o propi de Schopenhauer, pel que tampoc ens invalida l’acció: nosaltres coneixem la realitat última, el món real enfront de Matrix, el món virtual dels somnis, i per tant tenim alguna cosa per la qual lluitar.

Tot i això, trobo dos errors a la pel·lícula: el primer, que el món aparent és fruit d’un programa informàtic controlat per màquines, element que li fa perdre versemblança i interès respecte a un model on aquesta aparença fos donada pel funcionament dels sistemes sensitius de les mateixes persones. De fet, racionalment i científica s’estan arribant a conclusions que porten a pensar que el món no és tal i com nosaltres el percebem: abans no se sabia de l’existència dels àtoms, i ara ja coneixem les partícules sub-subatòmiques; qui ens diu que en uns anys no descobrirem encara una realitat més amagada? Així doncs, crec que la realitat s’organitza en plans, i podem conèixer un pla o altre en funció de la nostra capacitat sensitiva i racional. Però això no vol dir que hi hagi quelcom que ens controla i ens fa creure un món que no és el real.

En segon lloc, en la pel·lícula el món real està regit per les mateixes lleis que l’informàtic, però coneixent que aquest no és real, les pots trencar. Personalment, em satisfà més l’explicació donada a Interestellar (2014), de Christopher Nolan, on es pot entendre que quan surts de les dimensions en què estem normalment també se surt dels límits del temps i de l’espai, pel que les lleis de la física canvien absolutament. Cal tenir en compte que Matrix és un viatge a l’interior (al món dels somnis, on la força de la ment és l’important) i Interestellar a l’exterior (a les infinites dimensions, on regnen les lleis de la física), pel que no és del tot comparable el missatge d’un film i l’altre. Però potser Matrix hagués guanyat encara més interès si el món real hagués estat un món on tot fos possible, ja que implicaria que les persones estem limitades només per la pròpia ment, per estar dormint sense saber-ho. Però, en mostrar una realitat ordinària com a veritable, el públic només se sent interpel·lat pel fet que potser allò que viu és una mentida, però no té possibilitat d’aconseguir una vida millor si desperta, pel que també pot caure en el desengany.

Per últim, voldria considerar una possible interpretació que em va passar pel cap mentre veia la pel·lícula: entendre el món de Matrix com una metàfora política. Poders fora de l’abast dels ciutadans corrents que generen una imatge falsa de llibertat, igualtat i democràcia, però que en realitat s’aprofiten de la seva ignorància per a un benefici de classe. Bastant semblant al sistema que tenim ara, mal anomenat democràcia, on s’afavoreix econòmicament els més forts i es perjudica els més febles, es limita la llibertat d’aquells que no creuen en un liberalisme salvatge, i es decideix sobre el futur de la societat només cada quatre anys i d’una manera molt rígida, però els governs elegits acaben havent-se de sotmetre als mandats dels mercats i dels països més potents econòmicament. Aquí tenim una aparença, un Matrix, l’elecció cada quatre anys, la llibertat per a votar qui es vol, la igualtat davant la llei, però la realitat és una altra: aquesta elecció ja està limitada per uns partits, per una llei electoral, i el govern que en surti haurà de sotmetre’s a uns tractats internacionals, no votats pels ciutadans, i als interessos del sistema econòmic.

En conclusió, hi ha hagut molta repercussió sobre aquesta pel·lícula sobretot enfocada en una lectura metafísica, la qual, com he dit, trobo poc útil; però si l’entenem com una metàfora política pot fer reflexionar molta gent sobre el sistema actual i si realment és com en teoria hauria de ser.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s