(Re)acció / Cultura

La quarta simfonia de Mahler

Aquest dissabte vaig anar a escoltar l’Orquestra Simfònica del Vallès al Palau de la Música. Tocaven la quarta simfonia de Mahler i un parell de peces de compositors polonesos del segle XX. Aquesta obra del compositor austríac és una de les meves preferides, de manera que la meva intenció en aquesta publicació és comentar-la i explicar-la per a descobrir els complexos significats d’aquesta bella i tranquil·la simfonia.

Per començar, però, comentaré una mica el concert de dissabte. El primer que he de dir és que em va sorprendre gratament: la música polonesa, que no coneixia, em va agradar molt. Les Danses en estil antic de Gorecki, de qui només coneixia la tercera simfonia, em van semblar delicioses miniatures ben rodones i completes, amb una estructura ben clara al mateix temps que unes harmonies agosarades. La segona obra, les Cançons de la princesa de conte de fades de Szymanowski, ja em va semblar un pèl més dura; la riquesa de timbres i harmonies la feien molt bonica, però poc cohesionada, i costava seguir el fil de la música sense perdre’s.

Pel que fa a l’orquestra, només hi va haver petits desajusts (sobretot al Mahler, ja que es tracta d’una obra molt delicada) i causats sobretot per cesures, un pèl arriscades, suggerides pel director (o això suposo, ja que no les he escoltat en cap altra versió), Víctor Pablo Pérez, qui per altra banda va fer una versió amb molta personalitat: la música respirava tranquil·litat, com ha de ser aquesta simfonia, i l’últim moviment em va sorprendre per la seva extrema suavitat i serenitat. Malgrat tot, si he de ser primmirat, m’hagués agradat una mica més d’eufòria, amb tempos més ràpids, cap al final del primer moviment. També els balanços de l’orquestra van estar un pèl desajustats: les trompes sonaven una mica massa i els violins primers massa poc, però això possiblement fos degut a la posició de la meva localitat respecte a l’escenari, i tampoc em va molestar en excés. La cantant, Iwona Sobotka, va estar superba a Szymanowski, de gran dificultat, i molt subtil a Mahler; en aquesta última, al principi em va semblar que l’orquestra se la menjava una mica, però al final va aconseguir un clima ben lluminós i tranquil.

Però, com us he dit, del que volia parlar és de la simfonia en si mateixa. La més “clàssica” de Mahler. Després de la monumentalitat i els extrems de la segona i la tercera, amb orquestres i cors enormes, de més de 100 integrants, amb durades properes a l’hora i mitja, la quarta és pràcticament un espai de relaxació. De fet, amb una extensió de poc menys d’una hora (és la simfonia més curta de Mahler després de la primera) i una plantilla que no inclou trombons ni tuba, es podria considerar pràcticament una simfonia de cambra; de fet, el tractament que fa de l’orquestra en molts casos no és tampoc pròpiament simfònic: treballa amb grups molt més petits d’instruments, però tampoc busca noves combinacions de timbres (com farien Debussy o Ravel).

Malgrat aquest caràcter més desenfadat, menys transcendental, menys heroic, i fins i tot més infantil, el tema de la mort, tant present en les simfonies de Mahler, és molt important també en aquesta obra. I és aquest caràcter tan estrany en Mahler, aquesta manera de tractar un tema tan tràgic com la mort d’una manera tan naïf, el que fa aquesta simfonia especialment commovedora: és com si veiéssim la mort a través dels ulls d’un nen. A part de les seves últimes simfonies (La Cançó de la Terra, la novena o la desena), en les que la mort sembla ja un fenomen acceptat, la quarta és l’única en què Mahler no pren un to tràgic o transcendental respecte al seu tema predilecte.

El primer moviment té un caràcter bastant moderat, amb frases melòdiques desenfadades i un cert aire de dansa. La manera de construir aquestes frases em recorda bastant al classicisme de Haydn o Mozart, és a dir, a partir de petits motius de caràcter bastant gestual que es contraposen entre si segons el tipus d’emoció que transmeten, com si es tractessin de gests o expressions teatrals. Aquest caràcter general de tranquil·litat només es veu truncat en certs moments, com els punts de més tensió del principi del desenvolupament o els clímaxs eufòrics del desenvolupament o del final, que després de semblar que es dissol en la calma més absoluta, puja fins a acabar en un esclat d’alegria.

El segon moviment és un scherzo i té caràcter de dansa, com és típic en les simfonies de Mahler. En aquest, la mort entra amb força en contraposició a la serenitat i joia del primer, però no ho fa com a quelcom tràgic. Ho fa d’una manera gairebé grotesca, com si aquesta dansa que és el segon moviment fos una dansa popular de la mort. De fet, l’ús d’un violí solista afinat un to per sobre del normal, representa la figura de Freund Hein (literalment Amic Hein), un esquelet que en la demonologia popular germànica és la personificació de la Mort. En general, tot el moviment està dominat per un cert ambient enrarit, sota una llum somorta que deforma les figures i les fa semblar més amenaçadores. A aquest ambient s’hi contraposen dos temes que ens mostren caràcters menys tenebrosos: per una banda, un tema més líric i fins i tot romàntic; i, per l’altra, un de molt més rústic, representat per un ländler (dansa camperola austríaca, com un vals però més lent i pesant) molt típic dels scherzos de Mahler. Al final, però, sembla que aquesta idea de la mort com a quelcom grotesc és només un malson fruit de la imaginació de la cultura popular, i en els propers moviments veurem la serenitat i la transcendència de la mort real.

El tercer moviment, l’Adagio, el moviment més llarg de la simfonia, té una simplicitat i una tranquil·litat que fan posar els pèls de punta. La serenitat predominant només es veu truncada en un parell de punts més apassionats i desesperats que desemboquen a passatges amb una tristesa pura i profunda, però la llum no triga a tornar. Les tensions es dissolen en un passatge una mica més animat que recorda una dansa, però que aquest cop no té res a veure amb les ombres de l’Scherzo, sinó amb un tipus de vals de caràcter desenfadat. Cap al final, en el punt culminant, una explosió de so i color ens anticipa el tema de l’últim moviment, per després anar morint en uns acords eteris que es van obrint en noves tonalitats, en nous colors, en una successió eterna que sembla que no vulgui acabar mai, cada vegada amb un nou reflex de llum, i ens obri les portes del cel.

I, efectivament, en el quart moviment entrem al cel. És un cel tal com l’imagina o el veu un nen, amb una felicitat innocent i ple de comoditats que a la terra no té. La soprano, que entra ara en escena, ens parla sobretot de l’abundància de menjar, de la joia dels àngels i finalment de la música celestial. El text usat per Mahler està extret de la recopilació de poesies i cançons populars i pseudo-populars alemanyes realitzada per Armin i Brentano a principis del segle XIX titulada Des Knaben Wunderhorn (El corn màgic del noi), i podeu trobar-lo traduït al castellà a continuació:

La Vida Celestial

Disfrutamos los placeres celestiales
y evitamos los terrenales.
¡Ningún tumulto mundano
alcanza a oírse en el Cielo!
¡Todo vive en la paz más dulce!
¡Llevamos una vida angelical!
No obstante, somos muy alegres:
bailamos y brincamos,
¡brincamos y cantamos!
Entretanto, ¡San Pedro está en el Cielo!

San Juan ha permitido a su pequeño cordero
¡ir al encuentro del carnicero Herodes!
Conducimos a una víctima,
a una inocente víctima
¡al pequeño cordero a la muerte!
San Lucas sacrifica los bueyes
sin prestarles pensamiento o atención.
El vino no cuesta un penique
en la bodega del Cielo
y los ángeles, cuecen el pan.

Sabrosas verduras, de todo tipo,
¡crecen en el jardín de Cielo!
Suculentos espárragos, frijoles,
¡y cualquier cosa que deseemos!
¡Generosas fuentes están a nuestra disposición!
¡Jugosas manzanas, peras y uvas!
¡El Jardinero nos lo permite todo!
¿Te gustaría un ciervo, te gustaría una liebre?
Por las despejadas llanuras,
¡ellos caminan a tu lado!
Si algún día lo necesitaras,
¡todos los peces nadarían alegres junto a ti!
Allí, San Pedro camina,
con sus redes y cebo,
al estanque celestial.
¡Santa Marta debe ser la cocinera!

Ninguna música terrenal
puede compararse a la nuestra.
¡Once mil doncellas
se atreven a bailar!
¡Incluso la propia Santa Úrsula está riéndose!
Ninguna música terrenal
puede compararse a la nuestra.
Cecilia y todos sus parientes
¡forman un espléndido conjunto musical!
Las voces angélicas
despierten los sentidos
para que todo renazca con la alegría.

Malgrat que les dues simfonies anteriors de Mahler també estan inspirades, com la quarta, en el món del Des Knaben Wunderhorn, en aquest món mig fantàstic i medievalitzant tant atraient pel romanticisme, aquelles només hi tenen relació a través del cicle que el compositor va fer a partir de les poesies. Segons el meu parer, el caràcter popular, senzill i en molts casos infantil (menys a les cançons més satíriques o amoroses) del recull de poesies és veritablement assolit en la quarta simfonia. En ella veiem realment el caràcter d’aquesta poesia popular, veiem el món de l’època de les poesies del Wunderhorn, com de dura era la vida pels camperols dels segles XV o XVI. Una època d’epidèmies, guerres i fam, on els nens imaginaven el cel amb joia, on no tindrien les mancances que tenien mentre vivien. Com ha de patir una persona, i més un nen, per anhelar morir? La música i la lletra d’aquest últim moviment són d’una tranquil·litat i serenitat esfereïdora, però les conseqüències últimes són terribles, és a dir, la idea que un nen imagini el cel amb deler és gairebé antinatural; i aquesta discordança entre forma i missatge és el que fa d’aquesta simfonia, segons el meu parer, una gran obra, amb un fons molt més profund del que sembla en un principi.

Per últim, una pregunta a l’aire: quants nens, encara avui dia, podrien ser el nen del poema, que tenen unes condicions tan adverses en aquest món que l’únic que poden fer és imaginar una vida millor després?

Bé, aquí us deixo un vídeo de la simfonia interpretada per Claudio Abbado i l’Orquestra del Festival de Lucerna. Espero que el gaudiu!

Bibliografia: PÉREZ DE ARTEAGA, José Luís. Mahler. Ed. Antonio Machado, 2007.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s