(Re)acció / Cultura

El Senyor dels Anells i el triomf de la normalitat

Aquest pont de Tots Sants vaig aprofitar per mirar una saga de pel·lícules que tenia pendents: El Senyor dels Anells. Fins ara no havia tingut el temps ni la dedicació que demana aquest monument cinematogràfic (i literari), ja que entre les tres pel·lícules es necessiten gairebé dotze hores, però en posar-m’hi vaig enganxar-me de seguida i em vaig submergir en el món fantàstic de la Terra Mitjana.

La veritat és que ja estava una mica familiaritzat amb l’Univers creat per Tolkien, havia llegit El Hobbit i el primer llibre del Senyor dels Anells. Cal recordar que, a pesar de l’ordre amb què s’han tret les adaptacions cinematogràfiques, el primer és l’original i la trilogia va ser una seqüela, però aquesta va acabar sent més monumental i coneguda que El Hobbit mateix (segurament a causa del salt a la gran pantalla). El cas és que aquest món està poblat per cinc races diferents: els hobbits, amants de la pau i la vida tranquil·la, rarament surten de la seva Comarca; els homes, formant grans regnes, són valents però també mortals i avariciosos; els nans, habitants de les coves, són sovint interessats però no malvats; els elfs, pura bondat i saviesa, van venir d’enllà del mar i aviat tornaran a la seva terra original; i els orcs, pura maldat, són els habitants de Mòrdor, la Terra Fosca.

L’acció d’aquesta saga es planteja, a grans trets, de la següent manera: Sàuron, el Senyor Fosc, forja, amb l’ajuda dels elfs (que són enganyats), uns anells de poder que reparteix entre les grans races de la Terra Mitjana: tres per als elfs, set per als nans i nou per als homes, i secretament forja l’Anell Únic que ha de servir per esclavitzar-los. Els elfs el descobreixen i Sàuron només aconsegueix atreure els reis dels homes, tan fàcils de corrompre, al seu poder. En una batalla èpica, Sàuron és derrotat pel fill del Rei dels homes, però l’Anell no és destruït i es perd. Milers d’anys després, és trobat per Bilbo Saquet, que se l’emporta a casa. Allà resta amagat fins que Bilbo decideix marxar, moment en què passa al seu nebot Frodo. En aquells moments, Sàuron, que no havia estat destruït gràcies al fet que l’Anell seguís intacte, inicia una ofensiva per a recuperar la font del seu poder i així esclavitzar totes les races de la Terra Mitjana. Així doncs, Frodo haurà de destruir l’Anell, només possible en els focs de Mòrdor, amb l’ajuda de les races del bé (hobbits, elfs, nans i homes), per a evitar que Sàuron s’apoderi del món.

El que més m’agrada del gènere fantàstic (així com de la ciència-ficció), és que, a través de situacions fictícies, l’autor pot plantejar grans qüestions presents en la vida real. Segurament el fet d’usar símbols per a representar certes idees li dóna més llibertat a l’autor que tractant els temes directament, ja que d’aquesta manera tal vegada semblaria massa simplista o fins i tot adoctrinant. I en la saga del Senyor dels Anells podem trobar molts significats més enllà de la pròpia història.

La primera interpretació, bastant òbvia, és la de comparar la Terra Mitjana i les seves confrontacions amb l’Europa de la Segona Guerra Mundial. Tolkien va escriure El Hobbit el 1937, pocs anys abans d’aquest conflicte i després que Hitler pugés al poder a l’Alemanya nazi. Si ens hi fixem, veurem que hi ha molts paral·lelismes amb la situació a l’Europa d’aquells anys: els hobbits, aïllats de la resta del món (com els anglesos), són els protagonistes de l’acció (vés per on, Tolkien era anglès, pel que el punt de vista de la guerra ha de ser el d’un anglès); els orcs, dolents i amb ànsies imperialistes, serien l’Alemanya nazi; els nans, bons però interessats, i amb certes tendències malèvoles, serien la Rússia soviètica (recordem que el punt de vista de la guerra és el d’un anglès); els elfs, purs i salvadors de la situació amb els seus poders extraordinaris, van venir d’enllà del mar occidental, com els americans (novament veiem el punt de vista anglès), i les seves relacions amb els nans (russos) no són bones; i els homes, que geogràficament són els que estan més a prop de Mòrdor i els primers que pateixen l’ofensiva de Sàuron, que són els més dèbils, els més mortals i fàcils de corrompre, serien els francesos.

Crec que aquesta comparació és bastant satisfactòria. Només hi ha un petit problema: en el pròleg del primer llibre del Senyor dels Anells (La Comunitat de l’Anell), el mateix Tolkien desmenteix que la Terra Mitjana sigui una al·legoria de l’Europa d’abans de la Segona Guerra Mundial. Així doncs, aquesta interpretació està ben trobada, però no crec que sigui correcta.

Una altra comparació que no puc evitar fer del Senyor dels Anells és amb la Tetralogia de Wagner. Aquest paral·lelisme, però, és purament formal, és a dir, dels elements amb què juga: història èpica, ambientació mitològica, i la figura de l’Anell, del poder. A L’Anell del Nibelung, un nibelung (un tipus de nan) roba l’Or del Rin per a fer-ne un Anell per a apoderar-se del món. L’Or serà disputat per totes les criatures: déus, herois, homes, gegants, nibelungs… Wotan, el rei dels Déus, se’n vol apoderar per tal de refermar el seu poder com a tal, i l’aconsegueix a través de l’heroi Sigfried, a qui traeix i assassina. Brunhilda, filla repudiada de Wotan i amant de Sigfried, roba l’Anell, el torna al Rin i els déus cauen.

Aquesta història té una forta càrrega política, però el més bonic i terrible d’ella és que es pot veure des de molts punts de vista. Tant pot ser interpretada com una revolució liberal burgesa, com una revolució socialista anarquista o com una exaltació de l’esperit del poble alemany enfront les idees liberals i socialistes que arriben de França. Tant podem veure en l’Anell un símbol de poder que ha de ser destruït, el tingui qui el tingui, ja que el poder corromp; com podem entendre la caiguda dels Déus com una revolució contra les monarquies absolutes; o podem veure l’efecte de l’Anell com l’entrada d’idees «civilitzadores» que trastornen la naturalesa del poble alemany. Sobre això no m’estendré més, ja que no és el tema que ens ocupa. Per a més informació, recomano el llibre Richard Wagner y la música, un recull de cartes de Thomas Mann en què parla de les òperes del geni bavarès.

Malgrat tots aquests elements en comú, la característica bàsica del Senyor dels Anells que dista més de la Tetralogia és el maniqueisme dels seus personatges. En Wagner, els que se suposa que són els bons, justos i poderosos són els déus, però també aquests són avariciosos i traïdors. En Tolkien, en canvi, els orcs són solament dolents, sense més condició que aquesta. Sí que els bons són una mica més variats: els homes i els nans són avariciosos, alguns d’ells s’han passat al bàndol de Sàuron, entre elfs i nans hi ha desavinences…, però a grans trets la història és una contraposició entre el Bé i el Mal.

El que sí que és present a ambdues obres és, a la vegada, la millor interpretació que he trobat per al Senyor dels Anells: el triomf de la normalitat. En Wagner és ben obvi, els déus cauen per tal que pugui començar l’era dels homes. En Tolkien, en canvi, aquesta normalització del món es dóna en dues direccions: per una banda, qui duu a terme la gesta és un hobbit, la raça més discreta i menys ambiciosa de la Terra Mitjana; per l’altra, quan Sàuron és destruït i els elfs marxen, els nans ja són molt minvats i els hobbits tornen a la Comarca, són els homes, normals, mortals i imperfectes, els qui dominaran el món.

Aquest últim recurs, la desaparició de les criatures extraordinàries en favor dels homes, és molt recurrent en la mitologia, i serveix per a donar veracitat al relat: en un passat llunyà tots aquests éssers existien, però l’home, en la seva normalitat, va acabar imposant-se a ells. El que és menys comú en les històries èpiques és que el protagonista que ha de dur a terme una gran gesta no sigui el més fort, ni el més llest ni el més ambiciós; i aquest, com he dit, és el paper dels hobbits al Senyor dels Anells.

Aquest triomf de la normalitat tan present en l’obra es pot entendre com una adaptació a una sèrie de corrents de pensament que començaven a sorgir a mitjans de segle XX, quan va ser escrita la saga. Aquests corrents refusaven tot gran relat i tota contraposició maniquea dels valors morals. Com es pot veure, la història ja compta amb una gran dosi de maniqueisme, pel que se suavitza el missatge a través de l’elecció dels grans beneficiats per l’acció en aquells individus que destaquen menys sobre la resta. Els elfs, malgrat ser tant poderosos, acaben desapareixent; en tota la saga són descrits com vestigis d’un passat més gloriós, amb marcada nostàlgia. En canvi, els hobbits, amb la seva poca força i menor voluntat, treuen el valor suficient per a salvar el món.

Així doncs, si m’he de quedar amb un missatge positiu (i moralitzador) de la història, seria el següent: les grans gestes no són dutes a terme per una gran persona, per un gran nom, per una estàtua a la plaça major, sinó per gent humil que dia a dia va fent del món un lloc millor. Gent que després lluitar contra allò dolent, allò injust, des de les seves capacitats, torna a casa sense més pretensions, perquè allò era el que tenia com a deure. Com els hobbits. Potser hauríem de ser més hobbits.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s