(Re)acció / Cultura

L’arbre de la vida

Al centre del Jardí de l’Edèn hi havia dos arbres: un, bell i frondós, era l’Arbre de la Vida, que donava la immortalitat i la felicitat a aquell que mengés el seu fruit; l’altre, recargolat i lleig, era l’Arbre del coneixement del Bé i del Mal, que atorgava consciència però també mort a aquell que gosés tastar el seu fruit. Aquesta contraposició, tant antiga com recurrent, és la que ens proposa Terrence Malick en el seu film L’Arbre de la Vida (2011).

Aquest contrast entre felicitat i coneixement, entre Bé i Mal, se’ns mostra en els records d’infància d’un home, Jack (Sean Penn), que no ha superat la mort del seu germà quan aquest només tenia 19 anys. El seu pare (Brad Pitt), un home dur i autoritari, representa la cara severa de la vida, i la mare (Jessica Chastain), molt religiosa i afectuosa, l’amor i la bellesa del món. Aquesta dualitat de la vida, la bondat contra la impietat, també es veu en diverses metàfores visuals: a començaments de la pel·lícula, quan tot just s’ha informat als pares de Jack de la mort del seu fill i s’ha presentat al protagonista com a adult, comença un llarguíssim flashback sobre l’origen de l’Univers; en aquest veiem, a través d’unes imatges de gran valor plàstic, una representació de la bellesa del món, i la seva compassió, envers la seva crueltat.

Aquest flashback també serveix com a contraposició al trauma creat per la mort del germà de Jack, que encara arrossega en el present, ja que ens mostra com de insignificant és la mort d’una sola persona al costat de tants milions d’anys d’eterna creació i destrucció. Així doncs, veiem com abans de la reflexió sobre la immensitat i la bellesa de l’Univers el dolor i la tristesa eren la principal emoció que transmetia el film; el flashback, però, actua com una catarsi, que permetrà a Jack recordar la seva infància, i sobretot la figura materna, tant estimada, i els jocs amb els seus germans.

Els primers anys de Jack són representats a través d’imatges també molt plàstiques i lluminoses, com se sol recordar allò que pertany a la nostra més primera infància. També trobem certes metàfores visuals que ens mostren molt bé la manera de pensar, veure i imaginar d’un nen: es veu l’amic que va morir ofegat com si dormís sota terra, la mare que flota, primers plans i subjectius, contrapicats… En aquell món sembla que només existeixin ell i la seva mare, i els seus germans quan neixen, i els jocs i la vida feliç i lliure de consciència.

La figura del pare, però, comença a agafar força al final de la infància i al principi de l’adolescència de Jack. Cada vegada el tracta més durament, sobretot a ell, el gran dels tres germans. Al mitjà, el fill que mor als 19 anys, el té en més estima ja que és músic, com havia volgut ser ell de jove. Jack al principi té por, li té respecte; però acabarà odiant-lo profundament i fins i tot desitjant la seva mort. Com a reacció als maltractaments que rep del seu pare, comença a ajuntar-se amb un grup d’amics que es dediquen a trencar coses pel carrer i torturar animals, i el seu costat malvat seguirà creixent fins a començar a maltractar els seus germans petits.

En aquest punt, s’adona de la innocència perduda i que és igual de dolent que el seu pare. Aquest fragment em recorda al llibre Demian, de Hermann Hesse, on l’autor narra el pas de la infància a la joventut a través de dos mons separats: el clar i bo, el dels pares, i el fosc i dolent, el del carrer i la vida adulta. En la pel·lícula, aquests mons es veurien representats en la mare, que és tota tendresa, i el pare, que és preparació envers l’hostilitat de la vida. I, com ens explica Hesse, per a arribar a ser una persona adulta hem de trencar tot allò que ens ha estat donat des de la infància i enfangar-nos en el món brut i fosc dels adults. I això fa Jack: deixa sortir la part malvada d’ell, de la qual no està orgullós, per a conèixer bé les pròpies capacitats i arribar a ser una persona completa.

Després d’aquest episodi més conflictiu (pel que tothom passa), Jack es reconcilia amb la bondat del món, amb la seva mare i els seus germans. També comença a comprendre el seu pare, qui li confessa que l’havia tractat així perquè volia que estigués preparat per a la duresa de la vida. En l’última escena, veiem al Jack adult passejant per una platja, amb tota la gent que ha format part de la seva vida: veu el seu pare, la seva mare, el seu germà mort, els seus amics de la infància… Sembla que es reconciliï amb ells. També veu, en una espècie de somni molt metafòric, el seu germà marxant amb una dona desconeguda, que sembla que representi la Mort, pel que podem entendre que finalment supera el trauma que arrossega durant tota la pel·lícula.

Per acabar, voldria considerar un punt sobre els significats més religiosos del film. Sens dubte la religió hi és ben present, ja la primera frase que se sent de la veu en off de Jack és una cita del Llibre de Job, de l’Antic Testament: “On eres tu quan vaig crear la Terra? Digues, si és que ho saps! Qui ha creat les mesures… entre el clamor coral de les estrelles de l’alba i les aclamacions de tots els Fills de Déu?”; també el títol de la pel·lícula evoca la història dels arbres de l’Edèn, com ja he comentat al principi. El missatge que rebem, però, no és el del cristianisme típic, segons el meu punt de vista. Per a comentar-ho he de tornar a Demian.

En el llibre de Hesse es parla dels dos mons, el bo i el dolent, i de com el cristianisme evita sempre el segon. És com si una representació de l’Univers sencer no representés la meitat del mateix: no té cap tipus de sentit. Per això, Demian ens parla d’un déu que uneix les dues meitats del món, Déu i el Diable en un sol ésser: Abraxas.

Hi ha crítics que han volgut veure el film com una oda a la vida i l’amor, i al Déu cristià, però jo l’entenc més aviat com una acceptació per part del protagonista que el món té una dualitat implícita i que no s’ha de refusar una de les seves facetes. Es veu en el fet que accepta la manera de ser del seu pare, que accepta el seu mal comportament, que accepta que el seu germà hagués mort quan no li tocava, que aconsegueix recuperar l’equilibri entre consciència i felicitat. Així doncs, veiem que si acceptem l’Univers com una dualitat entre allò bo i allò dolent, com allò que Hesse (i tants altres abans que ell) anomena Abraxas, la dicotomia entre consciència i felicitat, tant predicada per l’Església per interessos evidents durant segles, simplement desapareix.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s