(Re)acció / Cultura

Siddhartha, de Hermann Hesse

El Nirvana és l’estat de felicitat i plenitud a què arriba una persona mitjançant el coneixement del Brahma (veritat suprema) i la veneració de l’Atman (màxima interioritat que ens uneix a l’Univers). Per a arribar-hi s’ha de refusar la il·lusió del Sansara i negar l’aparença del Maia. Siddhartha, a través dels llibres sagrats hindús, coneix tots aquests conceptes. Veu en l’Atman l’ésser suprem i perfecte que aporta màxima unitat amb l’Univers, i aquest ésser és al seu interior i al de cada persona. Per això rebutja les pràctiques dels bramans, de la seva família, ja que veu que és més digne de veneració l’Atman que els déus hindús i que l’art de meditar i fer sacrificis no és suficient per a arribar a Ell.

Anem a discutir el concepte d’Atman. Entenc que és difícil entendre com pot ser que allò més intern de la nostra ànima pot estar en perfecta harmonia amb la resta de l’Univers, i que també és complicat d’entendre què és l’Atman pròpiament. Per començar, sabem que no és ni carn ni ós, ni consciència, ni pensament, ni el jo. Per mi, és el reflex del món dins la nostra ànima, o, millor dit, el món és reflex de l’Atman. Pel que fa a la seva connexió amb l’Univers, ho comparo mentalment amb illes en l’oceà: cada ésser està aparentment aïllat, però en el més interior del seu si hi ha una roca mare que ens uneix a tots en les profunditats abismals del mar.

El que fa Siddhartha per a cercar l’Atman, havent rebutjat les pràctiques bramàniques, és esdevenir asceta. A base d’atenuar el seu cos i la seva voluntat, cerca la màxima objectivitat que l’ha d’apropar a l’estat del nirvana. La lògica és simple: si descarta el seu cos, la seva voluntat, la seva consciència personal, arribarà a un estat de consciència molt més general i en unitat amb l’Univers. Però comença a veure que els moments de màxima absorció tampoc són el Nirvana, que només són petits autoenganys, i que no hi arribarà mai per aquell camí.

I aleshores escolta la doctrina del Buda, de Gotama, que predica una unitat de tot l’Univers sense rebutjar al jo. Aquesta doctrina serveix per alleujar tot sofriment inherent a la vida: ens proporciona la tranquil·litat que tot esdeveniment té el seu curs natural i que el món és un seguit de causes i efectes inevitables que formen un cicle etern, alhora que ens proporciona el camí de la salvació i escapament del cicle etern. Siddhartha, però, li troba dos errors: primer, pel fet d’haver-hi una salvació possible, es trenca la bellesa i perfecció de la totalitat descrita; i segon, pel fet de ser una doctrina, anul·la el seu propi jo, el substitueix per la germandat del Buda i segueix impedint l’arribada a l’Atman, alhora que impedeix que pugui assolir els coneixements per si mateix, que és el que condueix a la veritat (dit d’una altra manera, l’únic camí per conèixer la veritat és experimentant-la, no per la vivència d’un altre).

Després d’oir la doctrina, però, es produeix en Siddhartha un despertar, una consciència que la negació del jo no revela l’Atman, ja que aquest és totes les coses, incloent-hi el jo que havia volgut destruir per arribar a la perfecció. Veu l’Atman en totes les coses materials, en allò que fins aleshores havia considerat mera il·lusió del Maia. Per a traduir-ho a termes filosòfics occidentals, passa d’una concepció platònica, en què l’essència, la veritat, està separada del món material, a una concepció aristotèlica, en què l’essència roman dins allò que percebem amb els sentits.

A partir d’aleshores viu entregat als sentits, cosa que el va corrompent. Però no tan sols aquest materialisme el fa esdevenir cada vegada més ignorant, sinó que la pròpia vanitat l’estanca en aquest món caduc. El fet de pensar que en la seva joventut ja havia conegut la veritat, o que almenys l’havia cercada, el fa pensar que és savi i que no necessita buscar més.

Aleshores veiem un altre canvi radical en la seva manera de pensar. Així com després de sentir la doctrina de Gotama havia despertat als sentits, després de viure tant temps envoltat de luxes materials s’adona que no és la vida que vol viure. Per això vol posar fi a la seva vida, cosa que finalment no fa, però igualment reneix gràcies al record de la paraula sagrada: Om.

Aquest record el fa despertar altra vegada en la seva cerca més preuada: l’Atman, la perfecció, la veritat, l’eternitat. A partir d’aleshores nega l’excés de materialisme, però també de l’excés d’orgull de savi, del que no estava exempt en la seva època de braman i de samana. Descobreix la saviesa del món: s’ha de ser humil, escoltar i estar disposat a experimentar per a aprendre tot allò que l’Univers, en la seva perfecció, ens pot ensenyar. És ben representatiu que aquestes lliçons, i d’altres que explicaré més endavant, les rep d’un barquer i el seu riu.

Aleshores rep una prova de foc per a la solidesa de la seva saviesa: la visita del seu fill, que no coneixia. El jove no vol restar amb ell, pel que Siddhartha ha d’acceptar el seu destí malgrat que les emocions no li ho permetin. Tot i el dolor que li produeix, finalment Siddhartha deixa marxar el seu fill, però d’aquesta aventura encara en treu una gran lliçó: l’experimentació, el coneixement de l’amor. I en aquest punt ja arriba a la plena saviesa, o a aquella que ell cercava.

En el seu procés d’aprenentatge hem vist que Siddhartha segueix dues direccions: una, cap a la humilitat, la base, la matèria, per arribar a la unió d’aparença i essència; i l’altra, un cicle que el portarà de la recerca de la saviesa a la total ignorància per a dur-lo altra volta a la llum i amb la convicció que va en la direcció correcta. I al final de la novel·la ens fa una recopilació de tot allò que ha après al llarg de la seva vida.

Primer de tot, que la saviesa no es pot transmetre. Es pot ensenyar el saber, però la saviesa només es coneix quan s’experimenta. La diferència entre aquests termes, segons el meu criteri, rau que el saber es basa en fets objectius i menors i la saviesa en fets més difícilment demostrables però de més importància. Bàsicament és per un problema lèxic, de la inutilitat de les paraules. Siddhartha ho ha pogut experimentar en el fet que els coneixements més profunds els ha rebut a través de sensacions, no de paraules o pensaments racionals. Això el porta a dues conseqüències: el refús de les doctrines i l’acceptació que cadascú ha de fer el seu propi camí. Aquesta última idea podríem dir que és la més representada en el llibre: primer el pare de Siddhartha ha de veure marxar el seu fill, després aquest haurà de deixar el seu amic Govinda, com la seva amada i el seu fill. Cada persona és portada per la seva voluntat per camins que els altres no poden triar per ell. Per altra banda, també implica que quan es transmet un coneixement, només s’ensenya una cara de la veritat, i aquesta està formada per Brahma i Sansara, tot junt, i ambdues condicions són igual de vàlides. I, encara que Brahma i Sansara fossin condicions diferents, l’aparença no és menys vàlida que l’essència, ja que el jo també és aparença i està en el mateix pla de veritat que la resta de coses.

La segona màxima és que el temps no existeix, que només és una il·lusió. Així com el riu és alhora a les fonts, als meandres, a la desembocadura, al mar i als núvols que reguen els camps, el jo és etern i és simultàniament l’infant, l’home, el vell i el cadàver. De la mateixa manera, la felicitat i la tristesa, el Bé i el Mal també són simultanis, pel que són igual de vàlids als ulls del jo, i igual de bons i necessaris.

Un tercer concepte, que no esmenta en l’última reflexió però sí que ho fa al llarg de tota l’obra, és la idea dels homes-infant. Els homes-infant són aquella gent que no es preocupa del Brahma, que viu solament en el Sansara; com els infants, es preocupen d’allò insignificant i viuen i estimen allò material i efímer, sense poder veure la veritat més enllà. En un principi, l’arrogant Siddhartha jove els menysprea; després els entén i finalment li semblen tant dignes de veneració com el més savi dels bramans. Aquest canvi de disposició s’entén en les màximes anteriors: si Brahma i Sansara són igual de vàlids, si Bé i Mal són igual de necessaris, no hi ha distincions entre savis i homes-infant.

La quarta conclusió de Siddhartha és que l’únic que ens impedeix de ser feliços davant d’una adversitat és la nostra desaprovació d’aquesta. El món és com és, està basat en una sèrie d’esdeveniments inevitables (inevitables perquè són simultanis, i no es pot aturar allò que ja està ocorrent), i l’únic que necessitem per a arribar a la felicitat és la nostra acceptació d’aquest.

La cinquena, la que Siddhartha reconeix com a la més important, és que l’amor és el que s’ha de tenir més en compte a la vida. Aquesta idea d’amor, però, no és només cap a les persones: parla d’una actitud cap al món basada en aquest sentiment. Així com els pensadors sempre havien buscat la veritat a base de jutjar i analitzar l’Univers, Siddhartha ha aconseguit la màxima saviesa a base d’estimar-lo tal com és, ja que d’ell s’aprèn tot el necessari. Això també té molt a veure amb la concepció igualitària que té del Brahma i el Sansara, entre el Bé i el Mal, entre la felicitat i la tristesa, ja que tot el que hi ha al món és bo pel fet d’existir.

Finalment, l’últim pensament és el que lliga tots els anteriors. Gotama ja predicava una doctrina de la unitat de l’Univers i del jo amb aquest, però és Siddhartha qui la porta a tots els àmbits. Per a ell, no sols el món està tot connectat entre si per una relació de causes i efectes; tot allò contraposat forma part d’una mateixa idea, només són diferents facetes. El Bé i el Mal, el Brahma i el Sansara, el passat i el futur, tot allò que es creia contrari forma part del mateix Tot. I al contrari del que deia el Buda, el món no és imperfecte i aspira a la perfecció a través de la salvació, sinó que ja és perfecte ara i sempre i des de sempre, ja que no hi ha res que hagi d’esdevenir ni que hagi esdevingut: tot és simultani i un mateix ésser. La pedra no és un ésser inferior que un dia serà peix i després home i arribarà al nirvana: pel sol fet de ser pedra ja és home i ja és nirvana. El món és un sol ésser, bo i malvat al mateix temps, efímer i etern a la vegada.

Aquesta última idea és per a mi la més important del llibre. En la nostra època, certs corrents ideològics, els sistemes polítics establerts i la nova manera de relacionar-nos socialment ha provocat que una societat a priori massificada esdevingui un grup de persones aïllades. Les relacions socials es basen en l’aparença, l’individualisme és el tret més característic de les persones i el sistema econòmic ens aboca a una competència salvatge no sols en l’àmbit professional sinó que també en el personal. La gent cada cop es relaciona menys amb el seu entorn real, i si ho fa és d’una manera poc reflexiva i a través de canals gairebé ficticis, encegats com estan amb la seva pròpia personalitat, única i especial. La concepció del món com a una unitat, la sensació de sentir-se en comunió amb tot allò que et rodeja, crec que és una de les coses que més li cal a la societat. Individualment, et porta una sensació de plenitud que amb el nostre aïllament actual és difícil d’aconseguir, et proporciona una visió de l’entorn més igualitària, i sobretot et permet ser més feliç: si l’únic que necessitem per a fer front a una adversitat és l’acceptació d’aquesta, i nosaltres som simultàniament aquell que encara ha de passar el problema i aquell que ja l’ha passat, la tristesa no serà cap ombra que ens pugui fer mal. I ja se sap que si una societat és individualment feliç, també ho serà col·lectivament.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s