(Re)acció / Cultura

Deixo de veure ‘Merlí’

Ja fa un any que vaig llegir una crítica molt interessant sobre el masclisme a la sèrie Merlí, un dels últims èxits de TV3. Ja aleshores havia vist algun capítol esporàdicament, però vaig decidir posar-me al dia i mirar els capítols que em faltaven. I efectivament, em va semblar molt encertat criticar els estereotips de gènere i el masclisme a la sèrie, però tot i això, li vaig trobar un punt d’originalitat que em va fer venir ganes de seguir-la, ni que fos des d’un punt de vista crític. Crec que parlar de filosofia avui en dia -així com d’altres branques del coneixement com les arts i les humanitats- és importantíssim i molt necessari, i més en un producte destinat sobretot a adolescents. La sèrie es centra en la vida d’un professor de filosofia de secundària, Merlí Bergerón (Francesc Orella), les seves interaccions laborals, sentimentals i familiars, i les dels seus alumnes i companys. Amb l’inici del nou curs escolar també ha començat l’emissió de la segona temporada de la sèrie, i aquest cop l’estic seguint cada dilluns, cosa que em va instigar fa poc a escriure’n alguna crítica. Però el capítol d’aquest dilluns ha actuat com a detonant per centrar-me en qüestionar sobretot les últimes trames.

Que hi hagi diàlegs i escenes molt ben interpretades no hauria de ser una sorpresa amb el bagatge que tenen alguns dels actors de la sèrie, però em sembla destacable la pèssima representació de les escenes en grup on intervenen els grups d’adolescents (a la classe, la bolera, les festes…).

Dues coses m’han sobtat especialment en aquesta nova temporada: els aspectes tècnics de la producció i l’intent d’arreglar el masclisme de la primera temporada (sempre he intuït que per les crítiques rebudes). Cal dir que tant una com l’altra són especulacions meves que podrien no ser certes. Pel que fa a la primera, he notat la inclusió d’escenes curtes de transició poc importants en el transcurs de la història, tocs d’humor (poc aconseguits pel meu gust), plans poc comuns, inici d’escenes amb plans curts o una escena en què s’alternen dos diàlegs creuats amb molts canvis de plans. Aquest aspecte m’ha semblat arriscat i mal aconseguit en general. La segona cosa que m’ha sobtat l’he observat amb l’arribada del personatge Coralina (Pepa López), ja que almenys en un parell d’ocasions se li ha atribuït un presumpte feminisme, que més o menys implícitament, dedueixo que és per contrarestar la misogínia del Merlí. Em sembla que seria molt perjudicial que l’espectador veiés representat el feminisme en aquest personatge, que es presenta com antagònic a Merlí, també amb el fet que mostri un cert rancor amb el sexe masculí (com si d’això tractés la igualtat de gèneres, el feminisme).

Un altre aspecte negatiu, que no m’ha sorprès tant, és l’acceleració i l’excés de les trames. En aquesta nova temporada apareixen personatges nous i cada vegada s’han de narrar més històries en el mateix temps (els capítols duren 50 minuts), de manera que trobem connexions entre capítols saltejats, per la incapacitat de mostrar totes les trames en un mateix capítol. Això produeix una sensació de surrealisme bastant notable, i més ajuntant-ho amb el fet que cada cop s’acceleri més l’acció de les narracions (més embolics amorosos, més problemes familiars, més problemes personals, etc.). Al meu parer, hi ha històries i personatges que són totalment superflus, com el Pau Vilaseca, el germà del Marc.

Finalment arribem a l’últim capítol, paradoxalment titulat Engels. Com pot ser que fins i tot el Merlí, l’enrotllat progressista, el professor amic dels alumnes, l’irreverent, el presumpte antisistema, el transgressor, el crític, no només accepti com a equivocació la relació del Pol Rubio (amic de l’Iván Blasco) amb la Míriam Blasco (mare de l’Iván), sinó que també exigeixi que no es vegin més? Una repressió necessària és la que ha d’exercir qui està fent mal a segons o tercers amb les seves accions, però, el sexe consentit (i sense enganys) fa mal a algú? Malament anem si fins i tot el personatge de Merlí ni tan sols es qüestiona això. Que entre homes amics, el sexe amb les dones familiars sigui tabú és un estereotip masclista i paternalista més que cal eradicar. Sembla que el sexe sigui bo per l’home i dolent per la dona, que sigui l’amic qui “es folla” la mare del col·lega, qui té la culpa de la immoralitat, qui es mereix que l’amic li trenqui la cara. Doncs jo desitjo el millor pels meus éssers estimats, i no hi ha res com el sexe, així que jo en el lloc de l’Iván me n’alegraria.

Realment veig molt bèstia aquesta normalitat amb què la sèrie (a través del Merlí sobretot, que hauria de fer pedagogia tal com sol fer a molts capítols) dóna per suposat que la relació entre la Míriam i el Pol no és ètica. Pot donar veracitat la reacció de l’Iván, però que el personatge de Merlí no accepti la relació ho veig irreal i preocupant. No sabem com avançarà la sèrie, però jo ja he deixat de veure-la.

2 thoughts on “Deixo de veure ‘Merlí’

  1. Cal dir que el Bruno li dóna un bon apunt al Merlí durant l’últim capítol quan li diu que ell (en Merlí) i la Coralina no són tan diferents. Cap dels dos no té pèls a la llengua (tot i que no defenso l’actitud de la Coralina), i a ell se’l tracta de “profe cabronet molón” i a ella de “mala puta amargada” al ser una dona.

    Per altra banda comparteixo totalment la teva opinió de que les trames s’han accelerat i dispersat fins al punt de perdre sentit en molts casos.

    Liked by 1 person

    • Precisament d’això em queixo, d’aquesta falsa equiparació entre Merlí i Coralina, i d’aquest intent de “feminitzar” la sèrie amb la Coralina. Tal com molt bé explica Mònica Planas (http://www.ara.cat/opinio/Merli-follosofia_0_1692430794.html) “[…] el guió no ha estat tan fi a l’hora de demostrar la tesi del Bruno: la Coralina no ha exhibit mai la joia de viure del Merlí i se l’ha dotat d’un corsecament que Bergeron no ha hagut d’arrossegar mai. L’espectador sempre ha tingut clar que el Merlí fa el millor per als alumnes. Amb la Coralina això no ha estat així i ha deixat una estela molt fosca. La Coralina no només ha semblat més mala puta pel fet de ser dona. En molts casos, efectivament ha estat més mala puta perquè no s’entenien les seves motivacions i la seva mala llet era gratuïta (el seu tracte a la Berta, entre altres coses). En canvi, les raons del Merlí sempre han estat ben definides i hi vèiem una finalitat.”. Canviaria l’expressió “mala puta” però bé, em serveix per expressar el què vull.

      També ho expressa molt bé Joan Burdeus (http://www.nuvol.com/noticies/merli-la-familia-no-es-un-contracte/): “Però es va voler fer servir el Bruno per fer trampa: la Coralina no cau malament als espectadors perquè faci el mateix que el Merlí sent una dona, com va dir el petit Bergeron, sinó perquè només se’ns ha mostrat una cara maniquea del personatge, mentre que no passa un episodi en què no entrem en contacte amb les debilitats del professor de filosofia i, d’aquesta manera, ens hi puguem identificar. De la mateixa manera que hem entès millor el Joan després de veure’l en família, encara haurem de passar moltes més hores fora de l’escola amb la Coralina per poder-li comprar el personatge.”. Això últim no ha passat i ens hem quedat amb la superfície del personatge, de manera que no pot ser comparat amb Merlí de cap manera.

      Com veus, amb aquests magnífics anàlisis dels companys de Núvol (http://www.nuvol.com/tag/merli/) poc més puc afegir més enllà de recomanar-ne la seva lectura.

      Una abraçada

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s