(Re)acció / Societat

L’hegemonia de ciència i tecnologia que menysprea arts i humanitats

Andoni Bengoetxea, Aleu Pons i Guillem Serra

És dissabte al migdia i ja hem dinat, com uns bons europeus. Ens dirigim cap a Lieja, en un tren que hem agafat a Ottignies, Bèlgica. Tenim una conversa pendent i, tot i el cansament provocat per una llarga nit, decidim engegar-la.

Parlem de la separació creixent que hi ha, al sistema educatiu en particular, i a la societat en general, entre les arts i humanitats i la ciència i tecnologia. Aquesta separació l’observem a les aules del sistema educatiu i al món laboral, passant pel nostre entorn, les xarxes socials, etc. Una separació que menysprea i infravalora els coneixements artístics i humanístics per preponderar l’estudi de ciències i tecnologies.

Diàleg Maastricht.jpg

Guillem, Andoni i Aleu conversant

Andoni

Aquesta separació s’inicia al moment d’escollir la carrera universitària. Actualment sembla que les branques humanístiques i les tecnològiques no puguin anar juntes. Des del primer moment se’ns crea la sensació d’haver de decidir per una de les dues opcions d’aquesta dicotomia, havent d’escollir blanc o negre, sense grisos. I se’ns presenta com una decisió que marcarà la resta de la nostra vida i que difícilment podrem corregir. Escull bé, perquè si t’equivoques…

Aleu

El meu punt de partida és l’estigma que tenim des de petits contra els temes d’arts i humanitats en general. Pot no ser gaire explícit però tots n’estem una mica contaminats. Clarament hi ha una preponderància dels estudis científics i tecnològics per sobre la resta, una mena d’idealització. Tots hem pensat en algun moment de la nostra infància, més o menys conscientment, que els estudis científics estan per sobre dels altres.

Andoni

La diferència radica en què la gent que ha estudiat branques de coneixement de ciències i tecnologies ha tingut més sortides laborals que la resta (com els d’humanitats per exemple), que possiblement després no s’han pogut dedicar a allò que han estudiat o no troben llocs de treball.

Aleu

El tema de les sortides laborals de cada carrera, que tant et venen abans d’escollir els estudis universitaris, es podria discutir en un altre debat, i veure fins a quin punt és veritat o no. Com també si cal ser molt o poc pragmàtics a l’hora d’escollir la carrera (o estudis en general). Però jo crec que aquesta visió dels tipus d’estudis i coneixements és funcional pel sistema. El sistema polític i econòmic, la manera com ens regim i governem, com funcionem com a societat, com ens urbanitzem, com produïm, com consumim, etc. Interessa més tenir la gent estudiant matèries de ciències i tecnologia que no pas altres branques de coneixement on puguin arribar a plantejar-se coses contràries al sistema.

Guillem

Clar. Per una banda, pel que fa a la necessitat de ser pragmàtic a l’hora de triar l’orientació de la teva carrera, en tindran molta més de ser-ho aquells que no tenen el recolzament econòmic dels seus pares, de manera que els que podran accedir a carreres humanitàries seran els fills de les classes més adinerades. Això provocarà, al seu torn, que la literatura i l’art del futur tindrà un caràcter molt menys crític socialment o, si més no, aquesta crítica social no es donarà des de la base de la societat. Per altra banda, segons deies, hi ha feines (i estudis per arribar-hi) que requereixen un gran talent, moltes aptituds i capacitats, molts coneixements i intel·ligència, però no et fan plantejar-te res crític del món que t’envolta. Són treballs molt mecànics. Són grans esforços mentals però no intel·lectuals.

Andoni

Hi ha tasques molt mecàniques, però també pots tenir una formació més enllà, no només en aquest àmbit del coneixement en qüestió.

Guillem

Sí, però ara està molt més ben vist el fet de tenir una formació molt més científica.

Andoni

Clar, perquè si tens una formació científica tens moltes sortides laborals. En canvi, una formació humanística et pot estancar, no dóna per tant. Per exemple, qui estudia filosofia, quina altra opció té a part de treballar de professor? És difícil guanyar-se la vida filosofant. Per això es crea l’estigma, perquè la gent pensa que amb això no faràs res, que no serveix.

Aleu

I també perquè no només passa en l’àmbit formatiu. Al valorar les feines sempre valorem més els enginyers, científics, etc., que no pas als humanistes i els artistes. I què vol dir valorar-los? No és només la valoració individual subjectiva, sinó com estructurem les feines a la societat, com apliquem polítiques laborals, quins coneixements fomentem, etc. Es necessiten enginyers però no vols professors de filosofia, perquè no interessa ensenyar-la. Avui en dia ningú coneix filòsofs contemporanis, abans tothom en coneixia (tots els pensadors antics). Abans la ciència i la filosofia anaven més juntes, tots els estudis anaven lligats, tots els científics que hem estudiat tenien part de filòsofs i viceversa. Avui en dia això s’està separant i crec necessari ajuntar les dues branques. Si investigues, descobreixes, inverteixes o desenvolupes tecnologies o invents científics ho has de fer sempre amb un raonament humanístic i social, amb una voluntat, un objectiu i una raó. Per què fem bombes nuclears o invertim en indústria armamentística? O un debat molt més profund -plantejat a Interstellar-, però que mai tenim en compte: per què investigar a Mart o l’espai exterior abans que desenvolupar mecanismes ecologistes i salvar el planeta? Triguen molt a arribar els cotxes elèctrics…

Guillem

No és qüestió de la separació de les dues disciplines; si s’han separat filosofia i ciència és un procés natural que no té perquè tenir més raonament que el propi progrés del coneixement. No crec que sigui una causa del deteriorament de la visió que tenim d’arts i humanitats. El que crec és que s’ha d’equilibrar el pes que tenen cada una actualment i restablir una mica la balança. Expliquem-ho bé: al coneixement, s’hi ho recordo bé, perquè ara no ho tinc gaire après, s’hi pot arribar o es pot transmetre a través de cinc branques: la filosofia (i literatura), les arts, la mitologia, la religió (relacionada amb la mitologia però amb un toc transcendental) i la ciència. Són cinc maneres de descobrir la veritat, i per mi igual de vàlides totes, depenent de què et vulguis explicar, clar.

Andoni

Exacte, depenent d’on vulguis arribar. No pots arribar a explicar-t’ho tot, a tot arreu, amb una sola branca del coneixement. Cada manera et serveix per arribar a diferents coneixements.

Aleu

Sí, completament d’acord.

Guillem

Com anava dient… Per exemple: no pots entendre com es pot aconseguir la vacuna contra el càncer amb la mitologia o amb l’art però tampoc pots descobrir la bellesa del món que ens envolta amb la ciència.

Andoni

Però avui en dia es dóna molta més importància al primer coneixement que dius que no pas al segon.

Aleu i Guillem

Aquí està el problema!

Andoni

El món ha evolucionat exponencialment pel que fa a la tecnologia, i per seguir igual, mantenint el ritme (i nivell) de vida actual que tenim, es requereix molta gent que tingui coneixements tècnics, mecànics, tecnològics i científics que no pas filosòfics per exemple.

Aleu

El problema està al servei de què poses aquests coneixements. Si fos una ciència més racional, més humanista…però al final sempre està al servei del negoci, del capital. La ciència i la tecnologia, a la llarga, sempre acaben perpetuant el sistema capitalista (i liberal en el terreny econòmic).

Guillem

Clar, i per això són necessàries les humanitats allà, per qüestionar la ciència, per racionalitzar-la i guiar-la.

Aleu

Per tocar els collons, per fotre canya! Respecte al que deies que són igual de vàlides per tu totes les maneres d’arribar al coneixement, penso que no s’ha de caure en l’error d’emprendre una lluita abstracta i fútil sobre quina és millor que l’altra. Per exemple, la «tonteria» aquesta que està bastant estesa en els universitaris i que se sent sovint: criticar els que estudien carreres d’altres branques. Sí que en el món dels estudis d’enginyeria hi ha bastanta arrogància i molta gent que es creu realment superior per estar estudiant enginyeria i no una altra cosa (desprestigiant les altres maneres de conèixer), però això no ens ha de fer rebatre-ho inferioritzant la ciència i la tecnologia, responent amb la mateixa ridiculització de l’altra part.

Guillem

Sí, es tracta de relativitzar-ho, no s’ha d’inferioritzar cap coneixement. El que veig, que de fet em sembla que ho deia Nietzsche, és que hi havia el risc que quan Déu hagués mort, quan la religió es perdés, seria substituïda només per la ciència, no es destruiria la idea que l’home hagués de ser súbdit d’algú. Llavors es va substituir la religió per la ciència, que almenys és racional, però de totes maneres hi ha moltes coses que la ciència no pot respondre (o no té la resposta encara) i que la religió te la dóna. Per tant, crec que es tracta de buscar una mica d’equilibri entre cada àmbit. I en la societat es veu molt, hòstia! Estem arribant a uns punts d’immoralitat i de falta de tacte que es fan tan grans per la gran quantitat de gent que som… Precisament per això, com que som tants, sembla que es fa impossible apreciar el dolor que pugui tenir el del costat, que pot ser molt gran. Això demostra molt que hi ha una falta de valors espectacular, i en canvi, hi ha un potencial tecnològic que en contraposició és preocupant. I si això està tan desequilibrat com ara, no hi ha futur possible.

Aleu

Però clar, dius equilibrar. No hem de parlar com si els coneixements, o les maneres d’arribar-hi siguin forces separades que cal ajuntar, que vagin per si soles i algú les hagi d’equilibrar. El problema és que tot gira al voltant d’interessos, uns o diversos, que són els que té el poder. Al final tot flueix en un mateix sentit. I la pròpia dinàmica de funcionament no és racional, no és igualitària i humanista, no ara, no mentre mantingui unes possibilitats diferents per a diferents individus. Si el destí fos igual per tots llavors confiaria més en un equilibri natural i beneficiós per tots. Pot semblar simplista però no és un mal resum crec. Qui domina el món, qui té el poder, la capacitat de decisió sobre petits subconjunts al llarg del temps fomentant uns tipus de tecnologies o investigacions, creant certs llocs de treball, estructurant i legislant els sistemes educatius, invertint en unes infraestructures, etc., és qui fa que la balança no s’equilibri. Al final, al llarg del temps, es crea una mentalitat i una manera de fer que potencia unes coses i no unes altres.

Guillem

Clar, aquí està la cosa. Realment ara el sistema està enfocat a la producció i a la no-reflexió. O sigui, a fer però no pensar. I clar, això, en el món de la tecnologia, va molt bé. Perquè és una manera de produir constantment, i és molt més rendible pel mercat (el mercat capitalista liberal) que no pas una peça d’art que no té cap tipus d’utilitat en la seva lògica.

Aleu

Es mira tot amb termes d’utilitat referint-se al tipus d’utilitat que interessa a cadascú. Però jo sí que crec que s’han d’unir els coneixements, unir en el sentit de no concebre-ho com a elements que es poden deslligar. O sigui, tot està relacionat: en la vida hi ha ciència, tecnologia, art, humanitat…hi ha de tot en el món que ens envolta i tot és útil per explicar totes les coses. Intentar comprendre les coses per mitjans separats i no relacionats no ens farà conèixer millor el conjunt. I també és veritat que amb la globalització, tecnificació, revolució tecnològica, industrialització i tots aquests processos d’avenços científic-tecnològics, cada cop s’especifiquen més totes les tasques i els coneixements. Llavors no pots pretendre abastar tots els coneixements i cada cop ens especialitzem més en matèries molt específiques. Hi ha gent que en sap un munt però de coses molt concretes. I això pot ser problemàtic…

Guillem

De totes maneres, la divisió del coneixement que he fet abans no és sobre el concepte sinó sobre les maneres d’arribar-hi. Sí que unes són més útils per un temes que per altres però no arribes al mateix punt, i aquí està la gràcia.

Aleu

Doncs per això, si dividim conceptes de coneixement, assumint la premissa que hi hem arribat a través de diferents maneres, implícitament també estem dividint les maneres d’arribar al coneixement de les que parlàvem. I el que hem de fer no és ajuntar-les, sinó fer que vagin juntes.

Andoni

Són diferents maneres d’arribar al coneixement, però també arribes a tipus de coneixements diferents.

Guillem

Clar. Si ara mateix només tenim una veritat en el sistema -només s’accepta allò que es pot veure a través del coneixement racional de la ciència i/o el coneixement tecnològic- llavors la manera de veure el món és molt estreta/estricta/rígida, i no s’accepten explicacions diferents, raons diferents. Crec que la manera actual de veure el món és poc ampla de mires.

[…Veiem passar una avioneta per la finestra…]

Andoni

Però és que en l’àmbit de la ciència hi ha coses que tenen una única resposta. Per exemple, si estàs fent un càlcul hi ha una única manera d’arribar-hi, de trobar la única solució. Si una persona està intentant desenvolupar un tipus de vehicle que utilitzi un nou combustible més eficient, que contamini menys o consumeixi menys, ha d’arribar allà i l’única via és la ciència/tecnologia, ha d’arribar a la solució per un únic camí. No hi ha més maneres. Però en canvi, l’art o la mitologia són coses més subjectives: allò que per tu és art per algú altre pot ser que no ho sigui. Arribes a punts finals bastant diferents, no hi ha la convergència que pugui haver en la ciència o tecnologia.

Guillem

Sí, però de totes maneres, tot i que la ciència se suposa que és tan racional, realment…els números per exemple són només convencions. Són símbols.

Andoni

Símbols, però que necessitem per la vida actual.

Guillem

Sí, però no és una cosa real. La ciència, quan es pregunta per què passa «això», sempre atribueix relacions causals entre dos fenòmens, la causa i l’efecte. Això, ja ho deia…Kant?, no és més que probable. Tu pots veure, pots observar subjectivament, que quan passa una cosa després en passa una altra. Llavors pots establir tu una relació causal.

Andoni

Però si no creiem en això llavors no podríem fer res. Pots dir: si plou em mullo o si plou potser alguna vegada no em mullaré. Pot ser, però jo prefereixo pensar la primera per cada vegada que plogui tenir un paraigua. Sinó ens compliquem molt la vida a nosaltres mateixos.

Guillem

Sí, estic d’acord. I no cal caure en extrems d’aquests, amb una incredulitat i un absolutisme tan bèstia. No hem de ser incapaços de saber res. Però has de ser conscient que el que tu agafes com a vàlid és arbitrari igualment. Tan ho pots saber com no. És per qüestió de probabilitats. La ciència ha de tenir clar que per molt universal i racional que es pretengui ser sempre depèn d’un observador, d’una raó. I després d’un acord entre unes persones (científics) de prendre això per vàlid, tot i que no és comprovable. Llavors no és tan universal com sembla.

Andoni

Dóna’m un exemple perquè jo no ho veig.

Guillem

Per exemple, és molt bèstia els xocs entre cultures d’Orient i d’Occident. De fet, no cal anar a Orient, mirem a la Itàlia del segle XIX o XX, per exemple, fa uns 150 anys. Allà hi havia la creença que quan et picava la tarantel·la, la taràntula, quedaves posseït. Llavors et tocaven una música determinada i et feien treure el mal esperit del teu cos i et curaves. Això aquí al costat i fa 150 anys. Què vol dir? Això té explicació científica? Segurament…

Andoni

Sí, que la picada afecti al teu sistema nerviós d’alguna manera i et produeixi un seguit de reaccions.

Guillem

La «possessió», la picada, canvia la veu, no controles els espasmes, no ets tu… Pot passar, però bé, a la Itàlia del segle XIX per ells la veritat era aquella. Allò era un dimoni, els efectes de la picada. I et curaves amb la música.

Andoni

Clar, perquè no tenien els coneixements suficients per arribar a donar una explicació racional.

Guillem

No, perquè ara m’estàs dient que l’explicació racional és millor que la irracional.

Andoni

Però si l’explicació racional ha estat capaç d’explicar els motius d’aquests fets, i conèixer i preveure el que passarà com a conseqüència d’una determinada acció (establir una relació de causalitat), llavors, en l’explicació irracional, com ho arregles, com preveus el que passarà?

Guillem

Bé, igual que feien amb l’explicació del dimoni.

Aleu

És una nova explicació però sempre se’n podrà trobar una altra.

Andoni

Però l’explicació del dimoni funcionava?

Guillem

Clar, els tocaven la música aquella i se’ls passaven els símptomes. Feien una mena d’exorcisme. Que és més veritat, l’explicació racional o la del dimoni i la música? Doncs no ho sé. Però les dues explicacions que es donaven en un moment eren igual de coherents, l’únic que partint de bases diferents. El que no podem pretendre és posar per sobre una explicació racional perquè fa servir una determinada manera de percebre i de processar els fets. Que és a través d’un mecanisme com qualsevol altre del nostre cervell.

Aleu

No hem de negar les explicacions racionals i científiques que fins ara hem après, i ens són funcionals per la vida, que ens serveixen per donar-nos respostes i explicacions. No les hem de negar, però les hem de relativitzar, valorar-les de nou. O sigui, podem acceptar una explicació que ens serveix i és pràctica, però hem de saber que pot ser arbitrària, pot no ser la única veritat o potser només és la nostra manera de percebre-ho. Però és que els mateixos científics, per exemple Stephen Hawking en un llibre que em vaig llegir sobre física quàntica, El gran Disseny, deia que per els mateixos científics la física quàntica és un conveni. Són coses que no es poden explicar, que no les podem percebre subjectivament mitjançant les observacions experimentals, com per exemple els quarks i totes les partícules subatòmiques que ningú les ha pogut observar mai. Però es fan servir perquè és una manera d’explicar el que sí que podem percebre, el que veiem.

Andoni

Però si ens trobem en un lloc més proper, en un àmbit que dominem, no en l’àmbit de la física quàntica i els quarks, per exemple en salut, podem seguir amb el que dèiem abans. Antigament no hi havia gaires coneixements científics/mèdics i es tendia a atribuir malalties a mites com el que has dit. En canvi, actualment, sí que hi ha científics que s’han dedicat a investigar, estudiar i fer experiments. I, a mode d’exemple, si tu tusses el metge et pot donar l’explicació i una pastilla que si te la prens al cap de dos dies ja no tens els símptomes, i a tothom li funciona. Jo crec que ho hem de donar com a vàlid, i no pas, com potser haguessin fet antigament, atribuir la tos a un dimoni i una possessió o algun mite així. Estaria bé per aquella època però no per ara.

Aleu

Si aquest exemple no s’ha de negar…és una veritat que funciona.

Guillem

S’ha de tenir en compte, crec, el següent, que, de fet, quan estudiava música hi havia una assignatura que feia plantejar-nos molt aquest tipus de qüestions: com influeix l’entorn cultural a la teva manera de pensar? És discutible això. Però aquesta manera de pensar, la teva manera de percebre el món, també influeix en la teva salut. Òbviament, però, la salut també depèn de la reacció del teu cos a cada pensament. O sigui que molts cops podem entendre que una malaltia pot ser una afectació amb algun component psicològic també. Llavors, si la gent es curava antigament amb els seus mètodes, o actualment amb la medicina tradicional Xina, hem de saber que aquí això no funciona. Per què? Doncs perquè està descontextualitzat. Estàs agafant només un element del conjunt que formen els mètodes i l’entorn cultural determinat per al que està pensat aplicar-se.

Andoni

Bé, com la homeopatia.

Guillem

Pot ser.

Aleu

Ara està molt de moda això d’importar certes pràctiques d’altres cultures sense fer-ho en la totalitat, cosa que mai pot ser equivalent a l’original perquè vivim realitats culturals molt diferents. Aquestes pràctiques s’estan impostant i descontextualitzant (com per exemple la meditació i el budisme).

Guillem

Per altra banda, de la mateixa manera que aquí funciona un tipus d’indústria farmacèutica que ens proporciona les medicines, fins a quin punt pot ser que això funcioni aquí per herència cultural? No ho sé… podria ser també. Pot ser que ens hagin dit que això és bo, que funciona, i llavors, només per una mena de placebo, ja ens controla.

Andoni

Això ho pots comprovar tu mateix quan et posis malalt: pren-te una pastilla i mira quant temps trigues en recuperar-te, i una altra vegada fes alguna pràctica alternativa i mira quin mètode és millor.

Guillem

Sí, però estic dient que òbviament a mi no em funcionarà perquè he viscut i estic en un determinat enton cultural: l’occidental modern, diguem-ne.

Aleu

Això es podria comprovar fent un experiment: donar els mateixos medicaments que solem donar aquí a Occident per un cert tipus de malaltia o patologia a un suficient nombre de mostres, persones, d’altres llocs. Els dónes el mateix tractament a uns individus d’una cultura totalment diferent, com poden ser tribus nòmades d’Àfrica o Amèrica, i a un grup d’occidentals. N’estic convençut que l’efecte seria diferent.

Andoni

Jo no crec que afectés diferent. En cada persona els efectes són diferents però no necessàriament per ser d’altres cultures haurien de presentar tots un resultat diferent.

Aleu

Clar que en cada persona és diferent, però com a mitjana del grup segur que també, no sé quant diferent però també. Hi hauria diferents conclusions per al tractament aplicat al grup de persones culturalment occidentals que per al grup de la tribu. Alguna conclusió en el sentit del que apuntàvem es podria trobar. Però igualment tampoc crec que s’hagin de negar veritats científiques que tenim assumides. No és negar-ho, és posar-ho en dubte o relativitzar-ho més que res.

Andoni i Guillem

No prendre-ho com l’única veritat absoluta.

Guillem

Això és el que jo vull dir. Després si et convé per temes ideològics o pel que sigui…

Aleu

No, temes ideològics no. Simplement si una certa operació o una pastilla et curen, et funcionen, ho has de creure com la teva veritat subjectiva. I així ha de ser perquè et funcioni. És quelcom funcional.

Guillem

No parlo de temes tan concrets. Vull dir que en general s’ha de ser conscient que hi ha diverses veritats. No sé si ho vaig llegir (ni a on), que no és que hi hagi diverses veritats sinó que és una única veritat que té diverses cares. O sigui són diferents maneres d’arribar a un resultat més o menys igual.

Aleu

En tot cas, tot això és segurament l’arrel del problema inicial plantejat. Creure en veritats universals, en la ciència com a única explicació, és el que ens fa canviar culturalment i afecta a la resta d’àmbits del coneixement perjudicant-los i inferioritzant-los. Però el debat és una mica abstracte per aquí.

Guillem

Sí, sí, clar.

Aleu

Vull dir que la solució no és tan simple com acceptar que hi ha diverses veritats, diverses maneres de conèixer i no únicament veritats absolutes científiques. Crec que es pot parlar més a la pràctica de les problemàtiques i solucions en l’entorn actual. Tot i que sí que assumim aquesta arrel del problema com a vàlida, clar. Però volia parlar també de com invertir la situació, si és que hi ha esperança…

Guillem

Si tu veus que hi ha tantes veritats i tants punts de vista que en realitat no hi ha una veritat que puguem conèixer, això és molt perillós. Perquè comporta que no puguis conèixer el món, que et sentis aïllat. En canvi, si prens com a veritat alguna explicació que a tu et serveix com la teva manera de veure el món, per la teva ideologia, el teu entorn cultural, l’agafes sent conscient que no es l’única possible i vius d’acord amb ella construint el teu propi món, no hi ha cap problema. Però no pots quedar-te en la problemàtica inicial que hem acceptat. Has d’agafar les teves, una o diverses veritats, i fer-te el món a mida. Així pots arribar a conèixer alguna cosa i actuar enfront les teves problemàtiques i la vida.

Aleu

Clar, al final si negues totes les possibles veritats universals acabes caient en una mena d’escepticisme o nihilisme, en la no-acció. Però el que volia dir és que el problema inicial segueix sent-hi. Hi ha una preponderància d’uns coneixements per sobre uns altres, i hi segueix sent, perquè és funcional pel sistema. Hem analitzat i arribat a l’acord del per què hi és: creure que hi ha veritats absolutes úniques que sempre tenen una explicació científica, la universalitat de la ciència. Però els problemes que veig en la meva realitat del dia a dia, les feines de la gent, els estudis, la universitat, com es valora més uns estudis que altres, com es ridiculitzen arts i humanitats, etc., tot això segueix sent-hi i no veig com canviar-ho tot i saber l’arrel del problema.

Andoni

L’explicació de tot això és que en el món que estem, en la nostra realitat, el món que ens hem fet a mida, la part més científica té molta més preponderància perquè és molt més necessària que la part filosòfica. Simplement per això.

Guillem

No, més necessària?

Andoni

En el món que ens hem muntat sí.

Guillem

No, justament ara la filosofia i l’art són més necessaris que mai.

Aleu

Clar, és el que dèiem abans. S’ha de tocar els ous, s’ha de pressionar des d’aquests àmbits de coneixement per redirigir l’avenç tecnològic-científic. El sovint mal-anomenat «progrés».

Andoni

No, no dic que s’hagi de promocionar o impulsar més o menys, dic que fan falta més els coneixements científics i tecnològics, ments més objectives, per seguir estructurant aquest món tal com el coneixem.

Aleu

Bé, depèn del que vulguem dir amb necessària. Necessària per arribar a desenvolupar una societat més humanista, més justa, amb més igualtat social, doncs clar que és molt necessària l’aportació d’aquests coneixements, més que mai. Però per globalitzar encara més aquest món d’economia neoliberal i lliure mercat clar que és més necessari que mai que la gent segueixi sent acrítica, assumint els rols dels coneixements establerts i seguint preponderant la ciència i la tecnologia per sobre la resta.

Andoni

Això és el que estic dient. Que així és com està muntat el món i en aquesta lògica el més necessari és la ciència i tecnologia. Interessa o fa falta, segons el sistema actual, que aquest desenvolupament segueixi així. Fan falta enginyers i no es valora la resta de coneixements o maneres d’arribar-hi.

Aleu

Per això nosaltres som antisistema. O del revés millor, com que defensem per igual les maneres d’arribar al coneixement llavors som antisistema.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s