(Re)acció / Cultura

Tinc un dia normal

L’episodi 47 de Plats bruts, l’últim de la quarta temporada (estrenat l’any 2000), gira al voltant del Nadal. El David (Joel Joan) està indignat amb les festes nadalenques i tot el que comporten: consumisme, àpats en família, hipocresia, aglomeracions, etc.; però cada any l’ha celebrat amb els seus familiars -la família del David és molt rica-. En canvi, el Lopes (Jordi Sánchez) està molt il·lusionat de poder celebrar el Nadal en família, tot i que normalment no ho fa -el pare del Lopes és hippy-. Però al final, tant el David com el Lopes es queden sense plans pel dia de Nadal.

Pel que fa a l’Emma (Mònica Glaenzel), que necessita guanyar uns quants diners, ha de passar-se les festes treballant disfressada de Pare Noel, fent de missatgera repartint paquets per una “multinacional”, i acaba demanant ajuda a la Carbonell (Anna Maria Barbany). Mentrestant, el Ramon (Lluís Xavier Villanueva) i la Mercedes (Montse Pérez), com cada any, compren un dècim de la Loteria de Nadal.

Us deixo amb el capítol Tinc un dia normal, un clàssic (com tota la sèrie) que cada 25 de desembre em torna a la memòria. Per aquest motiu, tot seguit faig una petita anàlisi de l’episodi i la sèrie des d’un punt de vista ètic.

L’episodi

Tinc un dia normal, com tots els capítols de la sèrie, gaudeix d’un estil humorístic únic, amb influències anglosaxones (Albert Plans, un dels guionistes, així ho reconeixia l’any 2000), un to satíric, el tractament caricaturesc d’aspectes concrets de la societat catalana -cosa que l’apropa molt a l’espectadora catalana- i uns personatges pintorescs amb trets característics dels pallassos (sobretot el David i el Lopes). Possiblement aquest últim factor fa que la sèrie hagi tingut tan bona acollida també entre els nens de diverses generacions.

“El Nadal és una puta merda!”, diu el David indignat, tot animant el Lopes a repetir-ho junts. D’aquesta manera tan contundent el capítol comença a desenvolupar la trama inicialment plantejada, un cop els dos companys de pis s’han quedat sense dinars familiars de Nadal. L’actitud del David envers el Nadal deixa clara una posició rotundament crítica amb el consumisme i la hipocresia inherents en les festes, i és ell qui haurà de convèncer el Lopes -trist en un primer moment- d’aquestes idees. Veiem la primera situació còmica i inversemblant quan el jove burgès es mostra radicalment contrari al Nadal, i el fill d’un hippy revolucionari té ganes de celebrar-lo. Potser no és tan inversemblant si tenim en compte que han viscut sempre el dia de Nadal de la mateixa manera imposada per les seves respectives famílies; potser, a part de criticar netament els valors moderns del Nadal, és una manera de visualitzar de forma crítica l’anhel d’allò diferent al que estem acostumats. D’aquesta manera, ràpidament, gràcies a la influència del David sobre el Lopes, al seu pis “a partir d’ara el 25 de desembre serà un dia normal“.

El personatge de l’Emma contextualitzat al costat del David dóna una visió més àmplia dels individus socials, representats mitjançant les caricaturitzacions dels personatges

Mentrestant, quan el Ramon, la Mercedes i la Carbonell xerren al bar sobre l’esperit nadalenc i l’estovament del cor que provoca, just abans d’enviar a la merda una nena que els ofereix un número de loteria, s’està utilitzant la crueltat dels personatges per ridiculitzar el Nadal i mostrar la hipocresia que comporta. Clar que aquesta característica se’ns mostra d’una forma molt exagerada per provocar-nos el riure, i alhora, és (o pot ser) una manera de camuflar la sàtira. Tot seguit, el Ramon va a comprar el mateix dècim de loteria que comparteix cada any amb la Mercedes (el 33.333, per no oblidar-se’n de camí al quiosc), i la Carbonell es veu obligada a substituir l’Emma a la seva feina temporal i precària. El personatge de l’Emma és força interessant d’analitzar, en aquest capítol també. És una jove okupa que se’ns presenta simpàtica, ignorant i aprofitada, però que viu amb molts pocs recursos econòmics i sovint treballa en feines mal pagades (per repartir missatges vestida de Pare Noel, 18 hores al dia durant cinc dies, cobra 50.000 pessetes). Òbviament és una exageració còmica i amb alguns clixés, però contextualitzada al costat del David (“ric del cagar”) dóna una visió més àmplia dels individus socials, representats mitjançant les caricaturitzacions dels personatges. La “multinacional” per la qual treballa resulta ser el Pare Noel (se’ns revela al final de l’episodi): una altra crítica al consumisme, producte del capitalisme, del Nadal, camuflada en un punt de vista inconscient (l’Emma no ens critica el Nadal explícitament, a diferència del David).

L’episodi ens transmet una crítica social i una resignació a través de la burla dels personatges

La preparació del “dia normal” del David i el Lopes ràpidament cau en tòpics nadalencs, tot i la burla que en fan. Amb la gesticulació i els diàlegs característics del duet de companys de pis, i entremig de moltes accions còmiques, acaben preparant un Nadal camuflat de “dia normal” de forma involuntària. Que l’única pasta que trobi el David per preparar un dinar normal i corrent siguin els “gàlets”, o que enlloc de julivert li venguin un arbre tan verd que han de tapar perquè “fa basarda” (amb lluentons i una estrella), són només el principi d’un seguit d’accions inversemblants i molt humorístiques que acaben abocant al que ja preveiem. Tot això acompanyat d’una crítica constant a “la gent” i el Nadal per part dels dos personatges. Jo no ho llegeixo com una simple crítica a les festes de Nadal o una burla dels qui s’hi oposen (a través del David i el Lopes), hi veig una visió pessimista de les alternatives o les escapatòries a les tradicions arrelades, per més cruels, hipòcrites o faltades de valors que puguin ser (la crítica explícita inicial del David). Encara que vulguem ser crítics amb la societat (“la gent” que diu el David), al final tots acabem fent el que tradicionalment toca, allò que ens imposen els protocols socials establerts. Crec que l’episodi ens transmet una crítica social i una resignació a través de la burla dels personatges.

Pel que fa al Ramon i la Mercedes, observem una història d’engany, traïció i cobdícia, presentada de forma extremadament còmica. A més, la trama té la virtut de sorprendre’ns. Sabem que el Ramon menteix a la Mercedes i es queda tots els diners del premi de la loteria, però no imaginem que la Mercedes podia ser coneixedora dels fets i contraatacar amb una altra mentida (la germana que està malalta del ronyó). Que el Ramon s’ho cregui i li doni el seu ronyó abans que dir-li la veritat sobre el premi és una reducció a l’absurd que fa escarni de l’avarícia humana.

La trama de la Carbonell i el seu enamorament (i fugida) amb el Nicolau, el cap de l’Emma, és molt adient per l’escena final on se’ns revela que és el Pare Noel, i per l’abandonament de la sèrie d’Anna Maria Barbany. És interessant copsar la naturalitat amb què els personatges afronten la poca estima que mostra l’assistenta marxant quasi sense dir ni adéu i, com amb una forta ironia, això passa el dia de Nadal, quan haurien d’aflorar els sentiments d’amistat i amor (ho diuen els mateixos personatges).

Ja per últim, veiem com el dinar del “dia normal” acaba al vespre, amb estovalles de fil, plats de porcellana, vestimenta de mudar, xampany i neules i torrons. La tònica segueix sent la mateixa: un seguit de situacions molt còmiques que van abocant cada vegada de forma més exagerada en un gran dinar de Nadal. Però vull incidir en un d’aquells trets característics únics de la sèrie: “la pilota fa Nadal!”. Si després de tot, ni David ni Lopes s’han adonat que estan caient en els costums nadalencs, és brutalment absurd, delirant i descollonant que per una bajanada com la pilota a la sopa els dos s’exaltin i temin estar celebrant el Nadal. Però bé, és mandonguilla gegant, així que tots tranquils! Resulta fantàstic que un moment tan graciós per a la majoria sigui la culminació d’una crítica als símbols, a la imatge i a l’estètica de l’imaginari col·lectiu. No es tracta només de fer apologia dels regals entre amics i la vaixella de porcellana qualsevol “dia normal”, de reduir distàncies entre el Nadal i els “dies normals”, també es dóna a entendre que el Nadal avui en dia són símbols arbitraris, una espècie de fetitxes.

La sèrie

Plats bruts és una sèrie de televisió -coproduïda per Kràmpack, El Terrat i Televisió de Catalunya- que es va estrenar el 19 d’abril de 1999 a TV3, i fou emesa fins el 15 d’abril de 2002. Es tracta d’una comèdia de situació (sitcom) formada per 73 episodis dividits en sis temporades. Va assolir un gran èxit d’audiència i ha estat reemesa diverses vegades.

La fórmula màgica de l’èxit de Plats bruts no la saben ni els seus propis creadors, i no deixa de sorprendre que encara ara, després de 17 anys, sembla que no ha passat de moda. No es pot dir que les produccions de Televisió de Catalunya li hagin fet gaire ombra des d’aleshores però, al meu parer, aquest fet no treu mèrits a una de les millors comèdies que he vist mai (incloent produccions audiovisuals de tot tipus i d’arreu). Tinc un dia normal, Tinc nació, Tinc hipoteca o el censurat Tinc una revelació són, segons la meva opinió, alguns dels millors capítols de la sèrie, gràcies a la seva forta càrrega crítica atemporal.

Un llenguatge casual i proper, un estil senzill i uns personatges sense moral que sempre interactuen buscant una situació còmica i ridícula atrapen l’espectadora i la fan riure per sempre (els gags ens fan gràcia quan els veiem però també quan els recordem). En aquest sentit, crec que són molt importants tres aspectes. Per una banda, l’absència de sentiments fraternals entre uns personatges propers, la crueltat que mostren envers els altres, ressalta l’essència pura de la comèdia, fugint de sentimentalismes impostats que moltes vegades se solen utilitzar com a recurs per empatitzar amb l’espectadora, i solen acabar embrutant l’obra i allunyant-la d’una part del públic. Per altra banda, unes grans interpretacions i uns bons guions creen i modelen uns personatges, i readapten unes situacions aparentment normals, per sorprendre el públic i donar lloc a un “univers Plats bruts”. I finalment, la recerca constant de situacions còmiques i absurdes -en el sentit de ser inversemblants-, juntament amb el tractament de temes quotidians, amb personatges extravagants col·locats en escenaris comuns (podrien ser els nostres veïns), i la crítica social que comporta, encisen les espectadores i espectadors, que de la proximitat obtenen una potenciació de l’humor. I és que les riallades més bèsties sempre les fem per coses nostres, coses properes, coses que perduren agradablement en els nostres records, com Plats bruts.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s