Fase 304 / Relats

El tren

L’andana està replena de gent quan passen cinc minuts de l’hora en què el tren hauria d’haver arribat a l’estació. El noi està dempeus, cansat, acalorat i deshidratat, mirant la pantalla que anuncia les pròximes arribades i, en el moment que aparta la mirada cap a la via, albira els llums del comboi que l’ha de portar a casa.

Veu algunes persones que treuen el cap cap a la via en direcció als llums, com qui mira a banda i banda abans de creuar el carrer, i es posen a caminar molt ràpid cap a la part davantera de l’andana. Ho entén quan observa que el tren que arriba és un dels nazis, dels curts, dels que porten dos vagons en hora punta. Com que el jove està al final de l’andana, es resigna al pensar que ha de caminar més de cinquanta metres per pujar al puto tren. Abans que aquest s’aturi, abans ni tan sols pugui fer la primera passa, es troba enmig d’una manada de viatgers fent marxa atlètica per aconseguir arribar els primers davant les portes dels vagons. Es pregunta on han vist el cartell de “prohibit córrer a l’andana” mentre els segueix xino-xano.

Després d’unes quantes empentes i alguns cops de colze rebuts, amb la sang rajant-li del nas, aconsegueix pujar a l’últim (o el segon) vagó. Tothom entra decidit a agafar un bon lloc, tothom sap a quin pis provarà sort, ningú dubta, semblen tots posseïts. Menys ell que, com un passerell, ha perdut un segon valuosíssim decidint si pujar o no al pis de dalt del vagó; un segon que el farà perdre el preuat seient, el més proper a la finestra. Ha pensat que tothom, per inèrcia, aniria per les escales més properes a la porta, les que duen al pis de baix en aquest cas. Però després ha pensat que la gent, normalment, va al pis de dalt pensant que estarà més buit perquè totes les persones grans es queden a baix. Al final entra al pis inferior i veu una altra manada d’atletes ensumant victòria, taurons ensumant sang, llops caçant ovelles, que comencen a esprintar per poder seure al costat de la finestra. En pocs segons s’han omplert totes les localitats de finestra de cada bloc de seients; o més ben dit, la meitat. Com que hi ha una norma no escrita que prohibeix asseure’s davant d’un passatger si hi ha altres places buides, el noi se la peta i es posa davant d’una dona d’uns quaranta anys. Si ell s’ha fotut i no pot seure al costat de la finestra amb les cames estirades que es fotin els altres també, pensa el jove.

Com que no hi ha manera de trobar una posició còmoda per arrepenjar el cap a la paret i dormir, com que no porta els auriculars per escoltar música, com que hi ha masses estúpids cridant i li fa massa mal el cap per llegir, com que estan tots els passatgers atapeïts com sardines, com que el vagó fa mala olor, el jove decideix fixar la mirada en la dona del davant. Sent una ràbia descomunal i quasi irracional quan la veu maquillar-se detingudament durant una llarga estona. Amb un mirall de butxaca i tots els estris de pintura que treu de la bossa es pinta els llavis i se’ls repassa almenys mitja dotzena de vegades, s’aplica producte sobre les galtes amb un brotxa de grans dimensions, es fa ombres als ulls amb un pinzell, es repassa les parpelles i es posa una bona dosi de rímel a les pestanyes. A la següent parada el noi decideix baixar del vagó i pujar al de davant.

Aquest cop s’asseu davant d’una dona que sembla una mica més jove. Hi fixa la mirada també. En un moment donat, la dona creua la mirada amb ell i l’aparta de seguida. No li sembla especialment bella però té uns ulls clars molt bonics, d’un to verdós. Al cap d’una estona, el jove segueix mirant-la fixament als ulls i, aquest cop, quan ella se n’adona, el correspon dirigint-li la mirada amb els ulls fixos sense parpellejar. Després de quasi mig minut, un període de temps que ha semblat una eternitat, el noi somriu i acluca els ulls quan un calfred li recorre tot el cos. Ha perdut el combat que ell havia iniciat, no ha sigut capaç d’aguantar la mirada als ulls de l’oponent per culpa d’algun temor, alguna cosa dins seu que l’ha cohibit. El tren arriba a la següent estació i la dona s’aixeca i se’n va, no sense abans pronunciar un “adéu” dirigit al jove.

L’últim tram del trajecte el passa sentint una parella comunicar-se a crits i observant el comportament d’un grup d’adolescents alienats escoltant música amb l’altaveu del mòbil. Fins que per fi arriba al seu destí, baixa del tren i respira l’aire pur de la ciutat, amb olor de diòxid i monòxid de carboni barrejat amb una mica d’òxid de nitrogen. De camí cap a casa es posa a rumiar la tàctica a seguir l’endemà per poder vèncer els gats vells de l’andana i ser el campió olímpic de marxa atlètica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s