(Re)acció / Cultura

Crònica de l’últim viatge

Àngela Cantador

Feia pocs dies que Tarragona havia caigut i les tropes feixistes amenaçaven d’entrar a Barcelona en qualsevol moment. El govern de la República s’havia proposat salvar els representants dels principals moviments culturals espanyols i Antonio Machado era un dels escollits. El poeta havia acompanyat les autoritats republicanes en cada un dels seus trasllats durant el transcurs de la guerra, conscient que amb cada viatge que feien, s’acostava més a l’exili. De Madrid a València i de València a Barcelona. Machado confessaria en una ocasió: “Tengo la certeza que el extranjero significaría para mí la muerte”.

23 de gener de 1939. Ja és matinada quan un vehicle oficial del govern republicà s’atura davant la Torre Castañer, un palauet a la falda del Tibidabo on fa mesos que Machado hi viu amb la seva família. Avui, però, la deixaran enrere per sempre. Juntament amb altres intel·lectuals, el poeta posa rumb cap a la frontera francesa. Només queden tres dies perquè caigui Barcelona.

El trajecte es fa difícil de tanta gent que fuig cap al nord. La comitiva decideix entrar a França per Portbou, però s’atura a pocs quilòmetres de la frontera i els ocupants han de seguir a peu. El mal temps i el fred dificulten cada pas. Machado, la seva mare Ana, el seu germà José i la dona d’aquest, Matea, travessen la frontera durant els últims dies de gener, enmig d’un caos de persones sense documentació que, com el poeta, fugen de les bombes i de les tropes franquistes que ja són a Girona.

La família arriba a Cervera i des d’allà són traslladats amb tren fins al petit poble costaner de Cotlliure. Per aleshores el poeta ja està molt dèbil i la seva mare fa dies que delira. “¿Llegamos pronto a Sevilla?”, pregunta constantment.

Els pocs dies que s’estan a Cotlliure els passen a la pensió Quintana. Si bé al principi, el poeta passeja pel poble i va a veure el mar, en poc temps la seva salut empitjora i entra en coma. Mor el 22 de febrer. La seva mare ho fa tres dies més tard. En un primer moment, Ana rep sepultura en un racó del cementiri destinat als pobres, lluny del seu fill.

Les restes de la mare i el poeta reposen avui juntes. Diverses ofrenes decoren la tomba. Al capdamunt de la llosa, uns versos: “Y cuando llegue el día del último viaje, y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, me encontraréis a bordo, ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar”. Machado, però, no va fer aquest viatge sol.

15942720_10211285013378037_1352266931_o

Tomba d’Antonio Machado i de la seva mare Ana

15943358_10211285016458114_965934600_o

Pensió Quintana

Entre finals de gener i principis de febrer de 1939 prop de mig milió de persones van travessar la frontera cap a França, un viatge que en molts casos va esdevenir una odissea. Una frase de El Rei Lear es repeteix al Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera: “La llibertat viu lluny d’aquí, i això és l’exili”. Alguns van fer d’aquest malson una nova vida. D’altres van decidir tornar a casa anys més tard. La resta es va perdre pel camí.

La rebuda hostil del govern francès marcaria per sempre la vida de moltes persones. Un dels episodis més foscos d’aquell èxode han estat els camps de concentració que es van crear per recloure-hi els refugiats republicans. Més d’una desena de presons de caràcter permanent, la majoria a l’aire lliure, on van anar a parar milers d’espanyols tan bon punt van trepitjar terra francesa. Els més concorreguts foren una sèrie de camps improvisats en diverses platges del Departament dels Pirineus Orientals. Es tractava de grans zones acordonades amb filferros, que durant els primers mesos van romandre sense instal·lacions, sense aigua potable o lavabos. Sant Cebrià, el Bacarès o Argeles, només aquest últim va arribar a acollir 100.000 persones.

La propaganda pro franquista de les autoritats franceses i les condicions infrahumanes dels camps de concentració van propiciar que a finals del 1939 dos terços dels refugiats haguessin tornat a Espanya. Es calcula que d’aquella onada migratòria van romandre a l’exili 182.000 refugiats. Uns quants milers van aconseguir fugir a Llatinoamèrica i a l’URSS, però la majoria van ser internats en camps francesos i alemanys o reclutats per lluitar a la Segona Guerra Mundial. Fugien d’una guerra per entrar-ne en una altra.

Pocs dies després del funeral de Machado, el seu germà José troba un paper amb diferents versos a la butxaca de l’abric del poeta. Un d’aquests diu: “Estos días azules y este Sol de la infancia”. Antonio Machado mor evocant el seu passat, recordant la vida deixada a Espanya que resumeix la primera estrofa de Retrato: “Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla, y un huerto claro donde madura el limonero; mi juventud, veinte años en tierra de Castilla; mi historia, algunos casos que recordar no quiero”.

Setanta-vuit anys després de la seva mort se segueix recordant cada detall de la història del poeta que encara avui és a l’exili. I amb la seva, la d’un poble que, durant l’hivern de 1939, es va veure forçat a embarcar-se en un viatge sense garanties d’èxit. Un trist viatge cap a la llibertat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s