Fase 304 / Relats

Toni

El Toni s’aixeca a les 11.30 del matí, com cada dia. Al Toni tots els dies li semblen iguals. El Toni mira per la finestra, i alça la vista per sobre els apartaments grisos de la ciutat. El Toni manté la vista fixa en el cel gris, el mateix cel de cada dia. El Toni va cap a la cuina i esmorza els mateixos cereals insípids de sempre. El Toni només nota el gust de tabac a la seva boca. Quan acaba, el Toni s’encén un altre cigarret. El Toni odia el gust del tabac, però el costum l’empeny a fer el cigarret de després d’esmorzar.

El Toni no té res a fer en tot el dia. Com cada dia. El Toni es passarà la resta del matí mirant vídeos del Playground al Facebook, o capítols de Plats Bruts al Youtube. Com cada matí. Al Toni li agradava Plats Bruts, però ara se sap tots els capítols de memòria. El Toni ja no riu quan mira Plats Bruts, o quan mira un monòleg del Dani Rovira. El Toni odia els vídeos del Playground. El Toni pensa que són vídeos sense fons, pensa que són postureig pur i dur per a mantenir la gent idiotitzada. El Toni pensa que són vídeos parafilosòfics absolutament buits. Però el Toni els mira, perquè no té res millor a fer.

El Toni es dutxa i es vesteix. El Toni dubta de per a què fer-ho. El Toni no sortirà de casa en tot el dia. Al Toni el deprimeix estar a casa, però li fa mandra sortir. El Toni pensa que tal vegada la mandra sigui només una excusa per a amagar la por que li fa sortir i conèixer gent de fora del seu cercle de comoditat. El Toni és excessivament conscient de per a què fa el que fa. El Toni és un hipocondríac mental. Però el Toni es dutxa i es canvia perquè sap que en aquesta societat és important aparentar. El Toni sap que en la societat actual, en aquesta societat postmoderna, la hiperrealitat dóna més importància al semblar que al ser. El Toni sap que l’aparença és vital per a no ser rebutjat per la societat. El Toni sap que la gent només es fixa en la felicitat fingida de les fotos d’Instagram. El Toni és un punky atrapat en un cos de hipster. El Toni és un punky convertit en una societat de hipsters que no li interessen el més mínim.

Com a bon punky, el Toni és conscient que no hi ha futur. El Toni sap que no té un futur cert, almenys no com el van tenir els seus pares. El Toni no sap si tindrà feina. El Toni no sap si aquesta feina, si la té, serà en bones condicions. El Toni no sap si tindrà parella estable. El Toni veu que en la societat actual hi ha poques coses estables, i la feina i la parella no en són excepcions. El Toni veu que la gent s’acontenta amb coses efímeres. Al Toni també li agraden les coses efímeres, allò petit i l’art com a captura d’un instant. Però al Toni li preocupa aquesta tendència general. El Toni veu que s’ha perdut memòria, tan individualment com col·lectiva. El Toni creu que aquest desmemoriament general és a la vegada causa d’un oblit del passat i d’una falta de confiança en el futur. I el Toni no és cap excepció d’aquesta tendència. El Toni no recorda què va fer ahir. El Toni no té cap passat per a idealitzar. El Toni no té ni tan sols aquest refugi.

El Toni s’afaita. Només per a mantenir les aparences. Mentre es passa les fulles d’afaitar per la cara i el coll, el Toni pensa en com de fàcil seria patir un accident. Com proposa el Harry Haller. El Harry Haller és el personatge d’una novel·la que va llegir fa temps. El Toni no recorda el nom de la novel·la, ni tan sols recorda el nom de l’autor. Però el Toni sap que és massa covard per a fer cap bestiesa. El Toni pensa que potser està deprimit. El Toni pensa que aquests pensaments suïcides són passatgers i que mai faria res del que a vegades pensa. El Toni és un hipocondríac mental.

El Toni dina el mateix menjar insípid i tou de sempre. El Toni posa aigua a bullir i hi tira bròquil i patata. El Toni odia aquest menjar, però la seva por a estar malalt en un futur incert el fa controlar la seva dieta. El Toni menja el que les autoritats sanitàries diuen que és sa. El Toni també agafa un tros de pa, perquè les autoritats sanitàries recomanen consumir blat cada dia. El Toni ha sentit a dir que és la base de la dieta mediterrània. El Toni s’empassa el menjar, sense pena ni glòria, i es fuma un cigarret. Abans, però, el Toni pren una peça de fruita, ja que també ha sentit que s’han de prendre cinc peces de fruita i verdura al dia.

El Toni es preocupa per la seva salut. El Toni vol deixar de fumar, però no pot. El Toni odia no tenir les coses sota control, i la seva addicció al tabac n’és una. El fet d’existir coses que escapen del seu control angoixen el Toni. Però a la vegada el Toni odia la rutina que sorgeix del control escrupolós de cada aspecte de la seva vida. Al Toni li fa por estar malalt. Al Toni li fa por el dolor. Al Toni li fa por viure.

El Toni dedica la seva tarda a estudiar. El Toni dedica la seva tarda a fer allò que se suposa que ha de fer. El Toni estudia antropologia a distància, pel que no ha de sortir de casa però tot i així té obligacions. Al Toni li agradava allò que estudia. Però al Toni ja li avorreix. El Toni ja ha perdut la passió per la seva carrera. I el Toni sap que segurament tampoc podrà treballar del que està estudiant. El Toni no sap si això és una sort o una desgràcia.

El Toni sopa excessivament tard. El Toni sopa una amanida consistent només en enciam i trossos massa gruixuts de pastanaga. El Toni ni tan sols li posa oli i sal, són luxes innecessaris. El Toni després té més gana i fregeix quatre barretes de peix congelades. D’aquelles que tenen més arrebossat que peix. El Toni pensa que tal vegada sigui millor així: el peix segurament sigui d’origen dubtós i pitjor qualitat. El Toni pensa en quant se subordina la qualitat a la quantitat en el mercat actual. El Toni s’adona que aquesta també és una tendència general de la societat: buscar sempre més i més ràpid, en comptes de millor.

El Toni acaba de sopar gairebé a mitjanit. El Toni no mira la tele, l’avorreix absolutament. Al Toni només li agradaven les notícies, però ara creu que són un espai de propaganda ideològica neoliberal. El Toni també avorreix el futbol, i aquest és el tema més recurrent a la televisió. El futbol i qualsevol altre esport que aglutini gent despolititzada. I els programes divulgatius que donen informació trivial i innòcua pel sistema. I l’entreteniment en general, tot això ho odia el Toni. I tot a un nivell auditiu exageradament alt. El Toni tampoc llegeix. Solia fer-ho, però ara li fa mandra. El Toni fa temps que ha perdut la curiositat per conèixer coses noves. Al Toni ja no l’emociona l’art. Al Toni ja no li posa els pèls de punta la música. El Toni ja no escriu les seves reflexions. Solia fer-ho, però ara li fa mandra. Tot allò que abans creia que era la veritable salvació, la fugida de la quotidianitat, ara el Toni ho veu com un simple engany, una mera droga que només li proporciona un alleujament temporal. Un alleujament efímer, com tot en aquesta societat.

El Toni es posa al llit, però no pot conciliar el son. Es pregunta què farà demà. El Toni pensa que segurament faci el mateix, tot i que al ser divendres potser surt de festa. El Toni surt de tant en tant per a aparentar ser un ésser social. Al Toni també li serveix com a trencament de la quotidianitat, però no l’omple. El Toni és un noi llest i sap que ha d’aparentar ser feliç davant dels seus amics. El Toni sap que a la gent no els agraden les persones tristes. El Toni sap que la societat rebutja les persones que no saben divertir-se. És molt cruel però és així. Tothom és egoista, i el Toni no n’és cap excepció. El Toni és interessant i coneix noies sovint. El Toni és egoista i egòlatra i no en vol saber res al dia següent. Però les noies són iguals que ell. I no l’omplen, no el fan sentir feliç.

I és que el Toni sap que a la societat hi ha molts Tonis. Joves com ell, idealistes, infeliços, mentiders, egoistes, intel·lectuals, mandrosos, porucs… Tots es creuen especials, però tots són iguals. Però el Toni pensa que mal de muchos, consuelo de tontos. El Toni veu que tothom aparenta ser feliç i estar acompanyat, però en realitat estan tots sols i amargats. El Toni no veu cap sortida a aquesta monotonia que l’atrapa i l’angoixa. El que té clar el Toni és que quan perdi la por a la mort, també haurà perdut la batalla. Quan tingui més por de viure que de morir, el Toni tindrà una sortida massa fàcil i còmoda al seu infern quotidià.

One thought on “Toni

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s