(Re)acció / Cultura

Oscars 2017: les nominades a millor pel·lícula

La 89a edició dels Oscars, presentada per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques (AMPAS), tindrà lloc el proper diumenge 26 de febrer al Teatre Dolby de Hollywood. Durant la cerimònia s’entregaran els Academy Awards, repartits en 24 categories, per premiar les millors pel·lícules del 2016.

Pel que fa a l’estatueta de més prestigi -la que s’atorga a la millor pel·lícula, en la categoria Best Picture-, els nou films nominats a optar-hi no han ofert cap sorpresa respecte les prediccions. Cares conegudes, bones actuacions, directors de renom i característiques comunes conformen una llista de pel·lícules que, al meu parer, es queda molt enrere de les dels últims anys. Després d’haver-me decepcionat he volgut fer-ne una valoració particular i general.

Arrival (La llegada), de Denis Villeneuve

De la mà del director canadenc arriba a la gran pantalla aquesta adaptació de la novel·la curta Story of Your Life, de Ted Chiang. La trama comença quan dotze misterioses naus espacials extraterrestres aterren a diferents localitzacions de la Terra, i la professora de lingüística Louise Banks (Amy Adams) és contractada pel govern d’Estats Units per dur a terme la tasca d’interpretar el llenguatge dels seus tripulants alienígenes i traduir el missatge que volen transmetre a la humanitat.

ArrivalAdamsRenner.jpg

Un punt de partida molt potent, commovedor i allunyat de totes les històries típiques i tòpiques que juguen amb éssers vinguts d’altres planetes, és poc explotat al llarg de les prop de dues hores de metratge, per ser definitivament oblidat al sorprenent final. Una fotografia i banda sonora que passen desapercebudes, un desenvolupament lent -amb acceleracions perjudicials de la trama-, sense diàleg ni acció i una tendència constant a l’americanització fan d’Arrival, segons la meva humil opinió, la pitjor de les candidates a l’estatueta.

El debat implícit inicialment plantejat amb l’aparició del científic Ian Donnelly (Jeremy Renner), qui ha de treballar conjuntament amb Banks per desxifrar els missatges dels extraterrestres, em sembla també molt poc treballat. Crec que el llargmetratge hauria d’haver insistit més en la reflexió sobre el treball conjunt d’àmbits de naturalesa tan diferent com la ciència i la lingüística amb una finalitat comuna beneficiosa per tota la humanitat, més enllà d’utilitzar la unió dels protagonistes (home i dona atractius) com a excusa per introduir una història romàntica. Això sí, un bon final on es planteja una nova concepció del temps (com fa Interstellar), sense la linealitat del passat i futur, deixa reflexiu l’espectador, posant sobre la taula el dilema de viure una vida sabent-ne el desenllaç; i emmascarant la resta de la pel·lícula per quedar-ne amb un bon record. Que els salts en el temps, per l’espectador, passin de semblar flashbacks a ser salts al «futur», descobrint així juntament amb la protagonista la concepció del temps dels extraterrestres, dota d’una atracció al film que és de destacar. Personalment, però, em sembla decepcionant que «l’eina» que transmeten els alienígenes sigui només per al benefici d’un individu (la protagonista) i no de tota la humanitat com inicialment es planteja. Més comú però no menys decebedor és el nacionalisme nord-americà, present en la visió única, subjectiva, arrogant i prometedora de totes les cures que veiem tan sovint a Hollywood, i present en aquest film quan russos i xinesos són els primers en caure a la temptació de la crueltat i el bel·licisme humans (atacant als extraterrestres) quan la comunicació falla.

Partint d’una gran producció (amb el major pressupost de la llista de nominades: 47 milions de dòlars), una bona trama inicial i la presència d’alienígenes com a imant del gran públic, crec que la pel·lícula no posa prou de rellevància el punt inicial: la importància i la necessitat del llenguatge per la comunicació i la humanitat, enaltint-lo i valoritzant-lo com es mereix al costat d’altres coneixements. També fóra bo que deixés de banda l’americanocentrisme, el romanticisme ficat amb calçador i certs tòpics recurrents durant tota la pel·lícula.

Fences, de Denzel Washington

Fences porta al cinema l’obra teatral homònima del dramaturg August Wilson, escrita el 1983 i estrenada a Broadway el 2010 amb l’actuació dels mateixos Denzel Washington (Troy Maxson) i Viola Davis (Rose Maxson). Als anys 50, Troy Maxson, un afroamericà que va fracassar en la seva carrera com a jugador de beisbol professional per ser massa gran quan la primera divisió de la lliga va començar a admetre jugadors negres, és un treballador que s’esforça per ser un bon marit i un bon pare. Tot i això, la relació familiar es tensa quan no deixa que el seu fill Cory segueixi amb la seva carrera de jugador de futbol i quan confessa tenir una amant extramatrimonial esperant un fill.

fences.png

Aquesta obra compta amb les magnífiques interpretacions de Washington i Davis, els personatges entranyables de l’oncle Gabriel i Jim Bono i uns bons diàlegs que estructuren tota la pel·lícula. Un drama gens sensacionalista, amb un bon ritme, pocs escenaris i uns personatges molt profunds converteixen Fences en una bona pel·lícula.

El punt més feble que li veig és el final. Una història molt ben transmesa m’acaba deixant amb males sensacions després del triomf de la reconciliació amb el pare maltractador dels fills, autoritari, intransigent, mentider, adúlter, masclista, rancorós i sense la capacitat d’estimar als seus descendents (ho veiem en el primer diàleg on discuteix amb Cory sobre la seva futura carrera esportiva). És un personatge presentat inicialment com algú treballador que mira només pel bé de la seva família, però va evolucionant al llarg del metratge per acabar revelant-nos la seva cara oculta. Cal destacar el diàleg en el qual Rose explota traient tota la frustració i la decepció que sent, confrontant la seva situació amb la del seu marit, expressant tots els desitjos que també l’han temptat però als quals ha renunciat pel bé de la família, cosa que Troy no ha fet.

En resum, és una pel·lícula de la qual es pot reflexionar sobre cada personatge i sobre cada diàleg, que remet a una època i un context de desencant i frustració. Transmet fabulosament els valors d’esforç, sacrifici, autoritat, rigidesa i responsabilitat, juntament amb una falta d’humanisme d’uns personatges que viuen i han viscut situacions difícils i traumàtiques. Tot i que la narració del drama està exempta de discriminacions per motiu de raça, el racisme hi és implícit, l’intuïm i l’albirem quan contextualitzem l’obra i escoltem el missatge de Troy.

Hacksaw Ridge (Hasta el último hombre), de Mel Gibson

Mel Gibson dirigeix la pel·lícula bèl·lica de l’any, un drama biogràfic situat a la Segona Guerra Mundial, més concretament a la Batalla d’Okinawa (Illes Ryukyu, Japó) de 1945. El film narra la història de Desmond Doss (Andrew Garfield), un pacifista americà adventista del setè dia, que tot i renunciar a empunyar qualsevol tipus d’arma va servir a l’Exèrcit dels Estats Units com a metge de combat durant la Batalla d’Okinawa i es va convertir en el primer i únic objector de consciència que va rebre la Medalla d’Honor per accions que van més enllà del compliment del deure.

hacksaw ridge.jpg

Hacksaw Ridge és una bona pel·lícula històrica que no només entreté durant 139 minuts sinó que també aconsegueix colpir a l’espectador i fer arribar el seu missatge sentimental. Un missatge acompanyat d’alguna escena de combat -les escenes de guerra no són excessivament complexes- heroica i surrealista, però sense abusar de l’acció.

Aquesta pel·lícula, a part de tocar la fibra, posa sobre la taula el qüestionament de les normes establertes quan es tracta de ser fidel als propis ideals. És una història de convicció, de superació del passat, d’amor, idealista, rebel però no revolucionària. Amb la velocitat de la trama inicial, la Batalla d’Okinawa i el desenllaç èpic i heroic de Doss, pot ser que passem per alt, tal com semblava fer el protagonista el 1945, el qüestionament moral de l’Exèrcit i la guerra. Desmond Doss no es planteja en cap moment altra cosa que «servir» al seu país allistant-se a l’Exèrcit, acceptant de forma acrítica i perpetuant una guerra que, com tantes altres, han perjudicat a moltes persones (com el seu pare). El debat queda obert perquè, per altra banda, no es pot fer més ni millor per salvar vides en una guerra (fins i tot salva alguns japonesos), aprofitant els mecanismes limitats dels quals disposa (allistar-se a l’Exèrcit). Ara bé, salvar alguns (o molts) mutilats és útil per solucionar el problema des de l’arrel? Crec que al final de la pel·lícula l’espectador es queda només amb l’heroïcitat de Doss, oblidant la reflexió ètica de l’assumpte.

Una altra pel·lícula patriòtica i subjecta al punt de vista americà, i una de les tres de la llista basada en fets reals, és aquesta biografia d’un home sobrat de coratge i valentia que aconsegueix l’impossible a base de fe: salvar vides en una guerra.

Hell or High Water (Comanchería), de David Mackenzie

Classificada com a neo-Western, thriller i pel·lícula de crim, Hell or High Water narra la història de dos germans, un pare divorciat -Toby Howard (Chris Pine)- i un expresidiari -Tanner Howard (Ben Foster)-, que duen a terme una sèrie d’atracaments a bancs per salvar el ranxo familiar a l’oest de Texas. Dos Rangers de Texas, Marcus Hamilton (Jeff Bridges), a punt de jubilar-se, i Alberto Parker (Gil Birmingham), un home d’origen indi, acabaran empaitant-los en una pausada persecució a l’estil d’una novel·la policíaca o un Western de mitjans del segle XX.

hell-or-high-water-ben-foster-chris-pine-reviews.png

Amb un guió de Taylor Sheridan, la pel·lícula presenta una grandíssima fotografia i banda sonora, acompanyada de molt bones actuacions i uns diàlegs correctes però sobrevalorats. L’inici de la història en si és molt bo, és justícia poètica: una família unida per robar als bancs allò que han destrossat i allò que els volen prendre. Per salvaguardar les seves terres (cancel·lar la hipoteca del ranxo) i poder garantir una bona vida a la seva família Toby Howard planeja detalladament tots els robatoris, per acabar sortint-se amb la seva; mentre que el seu germà Tanner, més esbojarrat i castigat per una vida dura plena de violència i delinqüència, acaba sacrificant la vida innecessàriament. Misèria social, cambreres precàries, territoris oblidats i casinos i bancs avariciosos omplen el context d’un Western portat a l’actualitat.

Ara bé, pel meu gust, la quarta nominada aconsegueix transmetre poc més que intriga, i el rerefons crític es torna a quedar curt. Centrant tota l’atenció en l’acció i la persecució, en saber qui morirà i qui no, hi ha alguna escena (com la dels grangers i les vaques que fugen d’un incendi) que queda poc cohesionada amb la resta del film. Crec que, si es vol fer una crítica política o ètica, s’hauria de plasmar més rotundament en la voluntat dels personatges (i no cal explicitar-ho). En aquest cas, Toby no mostra més desig que la salvació individual (el seu benestar i el de la seva família) per sobre la consciència de justícia social. No és que estigui a favor de pel·lícules pamfletàries o de negar la lliure imaginació de l’espectador, però s’ha de tenir en compte que la idea dels pobres robant als bancs no és nova, i tot i que adaptar-la des de les antigues pel·lícules de l’oest a l’actualitat és renovador, sense més elements no és innovador.

Hidden Figures (Figuras ocultas), de Theodore Melfi

Hidden Figures és el segon drama biogràfic de la llista, basat en el llibre homònim de Margot Lee Shetterly. La pel·lícula tracta la història de tres matemàtiques afroamericanes que van tenir un rol vital a la NASA per al desenvolupament del programa espacial d’Estats Units en els seus primers anys (1961-1962), en l’anomenada “carrera espacial” contra la URSS. La tasca de la protagonista, Katherine G. Johnson (Taraji P. Henson), consistirà en calcular trajectòries d’enlairament i aterrament de coets espacials de diferents projectes, després de superar diversos entrebancs racistes i masclistes. L’acompanyen les seves amigues i companyes de feina Dorothy Vaughan (Octavia Spencer) i Mary Jackson (Janelle Monáe).

hidden-figures.jpg

El film narra una història molt emotiva, on un col·lectiu oprimit (les dones negres) han de lluitar i barallar-se amb el masclisme i el racisme per reivindicar-se per les seves capacitats intel·lectuals dins les elits científiques i tecnològiques. Aquesta pel·lícula, ajudada d’una banda sonora amb la participació de Hans Zimmer, també sap transmetre de meravella els sentiments dels seus personatges perquè l’espectador pugui empatitzar amb ells, sense necessitat de grans diàlegs.

L’apoderament de les dones negres en plena segregació racial als anys 60 dut al cinema en un moment on encara és necessari reivindicar-lo. Aquesta pel·lícula és una lloança a la lluita de les oprimides i a la igualtat racial i de gènere des d’un punt de vista una mica elitista. Una altra vegada la història, tot i ser una biografia importantíssima, oblidada i amagada, deixa de banda part del problema i la solució; en aquest cas les discriminacions classistes i les conquestes socials. No penso que s’hagi d’alterar la narració d’uns fets històrics reals, simplement crec que explicats aïlladament no són més que una part bonica de la història, que obvien altres realitats i que em deixen amb la sensació que una bona pel·lícula podria ser la hòstia. I això no ho pot arreglar una escena amb uns manifestants afroamericans i les protagonistes mirant cap una altra banda.

Un altre punt en contra torna a ser l’ostentació de poder i nacionalisme dels Estats Units. Que les oprimides treballin pels opressors i s’uneixin per una causa comuna, patriòtica i reductora d’identitats (l’èxit del programa espacial), emmascarant les injustícies i sense cap plantejament ètic, no deixa de ser trist. I al final el missatge que transmet la pel·lícula també és aquest: el triomf del país. Un final massa bo per una realitat encara massa crua.

La La Land (La ciudad de las estrellas), de Damien Chazelle

El musical romàntic, la comèdia dramàtica, la pel·lícula escrita i dirigida pel jove director de només 32 anys Damien Chazelle (autor també de la premiada Whiplash), que amb catorze nominacions als Oscars té totes les de guanyar, és La La Land. Sebastian (Ryan Gosling) i Mia (Emma Stone) són els protagonistes d’aquesta història d’amor entre un teclista de jazz i una aspirant a actriu que es coneixen a Los Angeles.

la-la-land-review.jpg

La pel·lícula és una bonica història que relativitza l’amor idealitzat, etern, feliç i romàntic. Amb dues vides professionals i personals per davant, els dos protagonistes veuen com, després d’un bon inici de relació sentimental les coses es comencen a torçar. Veiem com els personatges han de renunciar a la seva relació per un altre amor incompatible amb aquesta: l’amor per la seva professió. És de destacar el missatge contrahegemònic que transmet Sebastian sobre el jazz, i les contradiccions que ha d’assumir al tocar en una banda de pop per poder tenir ingressos regulars. Crec que l’obra és una desmitificació de l’amor, de la vida perfecta i de la felicitat eterna. Perquè sempre hi haurà entrebancs.

Tot i que no m’entusiasmen els musicals penso que aquest és un dels que val la pena veure. Ara bé, això no vol dir que no trobi que està sobrevalorat. Es tracta d’una història d’amor alternativa, explicada per fi d’una manera transgressora, amb molt bona música i bones actuacions, i un final atípic i original. Un final que transmet tristesa i alegria a parts iguals, que mostra dos camins alternatius igual de vàlids i que deixa caure la idea d’arbitrarietat i casualitat en alguns dels nostres sentiments més profunds. Però penso que al guió li falta contingut; hi ha massa metratge per poc missatge. Reconec que potser és només que la temàtica no és del meu gust, perquè la trobo poc transcendental.

Segurament La La Land té aquesta rebuda perquè és la primera, però jo ja tenia assumit que l’amor no és romàntic i no sempre acaba bé, que la vida són contradiccions i renúncies i que la idealització no és mai un reflex de la realitat.

Lion, de Garth Davis

Lion és un altre drama biogràfic, basat en el llibre A Long Way Home de Saroo Brierley i Larry Buttrose. Saroo (Sunny Pawar) és un nen indi de 5 anys que es perd pels carrers de Calcutta, a milers de quilòmetres de casa, després d’adormir-se i perdre de vista el seu germà gran Guddu (Abhishek Bharate). Després de sobreviure a molts entrebancs és adoptat per una parella australiana, i 25 anys després, Saroo Brierley (Dev Patel) comença una recerca del seu passat per trobar la seva família.

lionfilm17a

Aquesta història basada en fets reals és un drama colpidor que ens parla de la recerca del passat, de la introspecció, d’una problemàtica real i actual amb els infants i la pobresa a l’Índia, de tendresa humana i d’educació i estima més enllà dels fills biològics. Però sobretot emfatitza l’empatia humana i la necessitat d’estar en pau amb un mateix i amb els seus éssers estimats. Saroo mai podrà tancar la ferida que té oberta, l’angoixa de saber que hi ha una mare buscant el seu fill a l’altra punta del món, si no culmina la recerca del seu passat.

En aquesta pel·lícula he trobat una descompensació entre el Saroo infant i l’adult. Tot i que la força narrativa està en la segona part del guió, on es planteja la temàtica principal, és molt més entretinguda la primera part del film, on s’explica l’origen dels fets, i fins i tot podria estendre’s una mica més. La segona part es fa una mica lenta i repetitiva, amb pocs diàlegs i personatges poc aprofundits (sobretot el Mantosh i el pare).

Manchester by the Sea (Manchester frente al mar), de Kenneth Lonergan

El títol d’aquesta obra dramàtica escrita i dirigida per Kenneth Lonergan fa referència a la ciutat homònima de Massachusetts (EUA) on es desenvolupa la major part de la trama. Tot comença quan Lee Chandler (Casey Affleck) es veu obligat a tornar a casa per cuidar del seu nebot després que el seu pare, germà de Lee, mori. Al llarg del film se’ns mostren els records traumàtics del protagonista, motiu pel qual va abandonar Manchester, distanciant-se així del seu passat.

ManchesterbytheSea_Trailer.jpg

Una autèntica història dramàtica, original i amb el tempo pausat que es mereix, per anar descobrint a poc a poc les profunditats del protagonista aparentment rígid i impenetrable. Cal destacar una bona banda sonora i una fotografia preciosa del poble de Manchester. La pel·lícula gaudeix de diàlegs profunds de gran significat, i viu dels constants flashbacks que van explicant a l’espectador mica en mica la història dels personatges per acabar comprenent-los.

Una gran actuació de Affleck i un guió elaborat fan passar ràpid les més de dues hores de llargmetratge, per acabar amb un altre bon final on triomfa l’acceptació racional i lògica de les pròpies limitacions i ferides obertes per sobre dels perjudicis mutus. Un altre cop veiem un missatge relativitzador, més enllà dels finals totalment idíl·lics o dramàtics.

El punt feble de la pel·lícula és segurament el personatge de Patrick Chandler (Lucas Hedges), el nebot de Lee, amb qui l’espectador no pot connectar per culpa de la seva excessiva apatia. Tot i això, els girs de guió i la comprensió esglaonada que provoquen les mirades al passat i el final perfectament imperfecte fan que Manchester by the Sea sigui probablement la meva preferida de la llista.

Moonlight, de Barry Jenkins

Moonlight és un drama atemporal escrit i dirigit per Barry Jenkins que narra la història d’un home negre, Chiron (Alex R. Hibbert, Ashton Sanders i Trevante Rhodes), des de la seva infància fins la seva adultesa, nascut i crescut en un barri perillós de Miami mentre lluita per trobar el seu lloc al món. La pel·lícula es divideix en tres etapes de la vida de Chiron (infància, adolescència i adultesa), qui creix amb la seva mare Paula (Naomie Harris), soltera i addicta al crac, més preocupada de les seves necessitats que de tenir cura del seu fill, humiliat i maltractat pels altres nens. Chiron és influenciat per Juan i Teresa, un narcotraficant del barri i la seva dona, que tenen cura d’ell i el serveixen d’aïllament dels abusadors i els despropòsits de la seva mare.

Moonlight2.0.jpg

Aquesta pel·lícula m’ha semblat molt ambiciosa, però amb un resultat millorable. Un guió bastant fluix i uns salts en el temps que obvien moments importants de la vida de Chiron són un entrebanc per a la recepció del públic. Tot i presentar una altra problemàtica social d’avui en dia, l’homofòbia i els perjudicis per a la recerca de la sexualitat, el bulling, les dificultats i rèmores de per vida al créixer en un ambient problemàtic, l’auto-repressió i la negació del jo, crec que el film no aconsegueix arribar a l’espectador, no aconsegueix transmetre eficaçment cap missatge més enllà de l’obvietat inicial: una vida difícil. Lenta i sense bons diàlegs intenta sense gaire encert empatitzar amb l’espectador.

D’aquesta pel·lícula m’agrada tot el que podem reflexionar-ne després, però si no emociona ni transmet cap concepte durant la seva visualització és una errada força gran. És com si no anés més enllà de la sinopsis. Tot i això, és interessant observar com el protagonista ha d’acabar lluitant més amb ell mateix que no pas amb els altres, per descobrir-se i acceptar-se tal com és i deixar enrere pors, prejudicis i un passat traumàtic.

La millor pel·lícula o la millor llista

Segurament l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units i les seves polítiques racistes, homòfobes i ultradretanes tinguin a veure amb la presència de quatre pel·lícules que tracten directament, obertament i clara temàtiques de denúncia social, injustícies i opressions entre les nominades a millor film del 2016 (Hell or High Water, Hidden Figures, Lion i Moonlight). Veurem si se’n fa alguna menció a la gala dels Oscars però sembla obvi el descontentament general dins el món del cinema.

El drama monopolitza les pel·lícules nominades. Deixant de banda els gèneres més originals de Hell or High Water i La La Land, la dramàtica predomina en les candidates a millor pel·lícula de l’any. Tot i que la diversitat sempre és d’agrair no és pot encasellar tot el drama en un mateix estil, ni molt menys. Però la veritat és que es troben a faltar altres gèneres.

Una altra característica comuna en tres de les pel·lícules nominades (Hacksaw Ridge, Hidden Figures i Lion) és el caràcter biogràfic del film. De fet, només quatre de les nou pel·lícules tenen un guió original (Hell or High Water, La La Land, Manchester by the Sea i Moonlight). Em preocupa que el cinema pugui caure en la perpètua utilització de guions adaptats procedents d’obres d’altres formats literaris, cosa que pot perjudicar tant la literatura o teatre com el propi cinema, aixafant la feina de les primeres i limitant la visió i l’abast del segon.

Per acabar, fent una valoració general de les nominacions a millor pel·lícula del 2016, he de concloure que el nivell és força baix. Òbviament no són males pel·lícules però a priori cap em semblaria mereixedora d’un Oscar. Les comparacions són odioses i cada pel·lícula, cada gènere, és un món, però si bé, dins la mediocritat relativa, vull destacar positivament Manchester by the Sea i Hidden Figures, també vull posar èmfasi en les inversemblants nominacions de Arrival i Moonlight. I una incomprensible absència: Captain Fantastic. Potser ens hem de conformar amb el baix nivell del 2016 respecte anys anteriors, o potser hem de deixar de guiar-nos per Hollywood i els Oscars.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s