Fase 304 / Relats

Passat, present, futur

I segueix sonant al meu cap la melodia de la nostàlgia, la que em recorda el passat i em fa esperar amb ànsia el futur, fent-me oblidar de viure el present. Un present efímer i intangible, però pur i real. Tan efímer i intangible que no el retinc al vol; tan pur i tan real que no l’integro al meu ens. Però un cop ha passat per davant meu, quan l’he vist escapar-se volant,  torna. Torna i torna constantment adoptant altres formes, formes de passat melancòlic o futur utòpic, formes que em fan anhelar tornar-lo a veure, tornar-lo a viure, caçar-lo al vol i fer-li l’amor molt fort eternament.

I és que quan m’agrada tant la vida, el temps, és impossible que no em fereixi els sentiments. Cada forma que trobo que no només em produeix plaer, sinó que també m’omple, em fa mal, m’adoloreix i m’entristeix. No em colpeix quan adopta forma de present, ho fa quan és passat i no vol ser futur. Quan la trobo només sé augurar una inversió completa del temps en ella, que torni del passat i m’ompli per sempre més. No he après encara a no desitjar el somni impossible de l’eternitat d’allò que em fa sentir realitzat. Sóc insaciable com un nen i visc dels records com un avi.

I no només arrossego aquesta càrrega. En el millor dels casos, si noto que la decisió és meva, que tot depèn de mi, també espero la càrrega del desencís i la de la por al desencís. Perquè mai reprodueixo el somni per igual i el desig canvia amb el temps: la fam m’aboca a l’abús, l’abús a la monotonia, la monotonia a la multiplicitat del temps i aquesta a la frustració, el cansament, l’avorriment, la desesperança i el desencís.
I després de cansar-me del desencís és la por que li tinc la que m’ha fet canviar. La por em modela i em fa adoptar moltes formes, em fa negar el futur i viure del passat. Perquè, per sort o per desgràcia, sé que encara que no visqui el meu futur idíl·lic i romàntic del passat, sempre conservaré a la memòria -amb orgull i alegria- aquell temps que em va fer desitjar-lo. Tot i sentir-me buit i destrossat un llarg instant, sé que una nova forma de temps present tornarà a aparèixer volant davant els meus ulls. Per això, avergonyit, reconec que la por no em deixa lluitar per viure el temps.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s