(Re)acció / Societat

De la bellesa

Ulls clars, vius, petits i lleugerament enfonsats en una cara pàl·lida, d’expressió lleument però profundament trista. Un nas afilat que amb prou feines sobresurt per sobre la bufanda que resguarda la boca petita i de llavis carnosos del fred glacial; una boca d’aparença seriosa, que canta quan parla i mostra, quan (rarament) somriu, unes dents més blanques i pures que els flocs de neu que es dipositen sobre els seus cabells. Uns cabells llisos i no necessàriament rossos que s’escapen del gorro de llana d’idèntica funció que la bufanda. Un cos sinuós que es difumina rere les gruixudes robes d’abric, però que deixa entreveure una cintura estreta i unes cames fines. Una figura que ens parla de carícies suaus i tendresa infinita. Un rostre que ens parla de segles de contactes entre cultures i pobles diferents. Una bellesa que crema per dins i fa mal, que mareja i fa venir ganes de plorar.

La seva bellesa era la mateixa bellesa lleugerament estranya que posseïen tantes altres dones en aquell país llunyà. Era també la mateixa bellesa que tenyia el cel ras de vermell quan arribava el crepuscle, aquell crepuscle tan avançat i fred. Era la mateixa bellesa que mantenia la neu intacta sota el sol tímid del nord. Era la mateixa bellesa que estava present en els petits corrents d’aigua que formava la neu fosa sobre els antics carrers empedrats de la ciutat.


Desgraciadament, la bellesa de la forma no es correspon sempre a la bellesa de les idees; és a dir, l’estètica no es correspon necessàriament amb l’ètica. Tot allò bo, pel fet de ser bo, ja és bell, però no tot allò bell és bo. I aquest n’era un cas. Darrere els ulls blaus, els paisatges infinits, els carrers plens d’història, hi havia vides plenes de misèria, misèria creada per un sistema injust. No és que no tinguessin per menjar, però eren esclaus de les aparences: abans preferien passar fred a casa que portar roba passada de moda, abans preferien arribar justos a finals de mes que tenir un cotxe que no fos d’alta gamma. Això portava a darrere altres conseqüències: juntament amb una societat despreocupadament masclista, portava a una alta cosificació de la dona; juntament amb una societat altament classista, el despreci de tots aquells que no semblaven mitjanament rics; juntament amb un nacionalisme marcat, la desconfiança envers tots aquells que semblaven estrangers. I a darrere de tot això s’hi amagava una forta aculturació per part dels ideals postmoderns nord-americans: apoliticisme, hiperrealitat, neoliberalisme salvatge, somni americà, patriotisme, masclisme camuflat.

Desgraciadament, no tot allò bell és bo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s