(Re)acció / Cultura

“El reggaeton puntualment no denigra a ningú, ho fan certs cantants”

Àngela Cantador

Chocolate Remix és un grup de reggaeton lèsbic i el pioner d’aquest gènere. Originari d’Argentina, durant els últims tres anys s’ha alçat com una promesa de la lluita feminista i homosexual enfront de la gegantina indústria musical del reggaeton, un mercat dominat per homes. Amb lletres com “Empecemos erradicando algunos conceptos, lo del tamaño no es clave, vamos a ser honestos (…) que una mujer prefiere dos dedos bien puestos”, alguns dels temes de les argentines compten amb més de 250.000 visualitzacions a YouTube. Romina Bernardo, la creadora i líder del grup, ens ho explica:

chocolate.jpg

Quan i per què sorgeix Chocolate Remix?

La mateixa idea de “reggaeton lèsbic” em semblava un concepte trencador pel simple fet de tot el que implica el reggaeton en el nostre imaginari i el masclisme que porta associat. Canviar el mascle “reggaetoneroper una dona lesbiana, a més de graciós em semblava que subvertia l’ordre de les coses i que obria la porta a replantejar molts conceptes establerts.

D’altra banda es tracta d’aprofitar la lògica del reggaeton. És un gènere musical que es caracteritza per lletres catxondes, carregades d’un contingut sexual explícit. Em semblava molt adequat per parlar del sexe lèsbic en primera persona i instaurar nous imaginaris al respecte; més vertaders, més carnals, més bruts, més lascius, més reals.

A principis del 2013, i ja amb totes aquestes idees en ment, vaig compondre una cançó durant una classe de la facultat perquè m’avorria i més tard la vaig gravar a casa. Per completar-la vaig fer un muntatge amb una foto meva i una que vaig trobar a Google, li vaig afegir un logo i vaig pujar-la a la web. A través de les xarxes socials va arribar a molta gent. Després d’aquest episodi van venir més cançons, la feina de formar un equip…

Si el vostre projecte cerca reivindicar el feminisme, per què feu reggaeton lèsbic amb què potser només es pot sentir identificat una part de les dones?

Aquesta pregunta té a veure amb una assumpció en la meva cerca personal. El primer de tot a la meva vida va ser el lesbianisme. Sento que és part de la meva identitat des que tinc memòria i vaig sentir la necessitat d’apropiar-me’l, reivindicar-lo i visibilitzar-lo en un intent de fer-me veure jo també. El feminisme va arribar després, suposo que de la mà del lesbianisme.

Crec que en viure la meva vida com a lesbiana em va fer percebre fora del marc en molts aspectes. Si no m’identificava com una dona heterosexual estava defugint per complet de les expectatives que normalment recauen sobre les dones per part de la societat, la família i els homes. En aquest obrir els ulls, el moviment feminista va arribar a la meva vida.

Avui, mirant cap enrere i per la meva pròpia experiència, crec que el lesbianisme, com a identitat, té una força política molt important dins del feminisme, ja que no tenir a un home com a meta en la teva vida, no tenir ni tan sols la necessitat d’agradar-li, és en si mateix un fet polític i feminista.

Avui el reggaeton comercial que es consumeix denigra la posició de les dones, convertint-les en objectes sexuals pel gaudiment de l’home. Això passa des dels seus orígens?

El reggaeton puntualment no denigra a ningú, podríem dir que ho fan certs cantants, autors i productors… El reggaeton és un ritme que no ha tingut sempre el mateix perfil. Originàriament, com molts altres gèneres urbans, abordava problemàtiques socioculturals pròpies dels espais més marginals dels que, precisament, sorgia. Hauríem de preguntar-nos perquè s’ha tornat mainstream un cert tipus de reggaeton i un altre no. Amb certesa hi ha interessos de per mig, però segur que el principal és vendre. Llavors ens haurien de preguntar altre cop: per què és aquest tipus de reggaeton el que més ven i no l’altre?

La meva conjectura és que ven més perquè la gent se sent identificada amb ell. I per què? Probablement pels milers d’anys de patriarcat que portem a sobre. Segons el meu criteri, cal afegir que també hi ha moltes altres cançons que parlen de sexe, però no posen a la dona en el rol d’objecte passiu per al gaudiment de l’home. Crec que a vegades hi ha una lectura demonitzadora del sexe i de certes pràctiques sexuals on és la mirada de qui fa la crítica la que posa a la dona en el lloc d’objecte passiu sense capacitat de decisió, més que no pas la cançó.

Per què la dona sempre és obligada a adoptar una posició de submisa a les lletres de les cançons? És una condició implícita pel triomf del gènere?

“La dona sempre és obligada a adoptar una posició submisa en les lletres del reggaeton” és una afirmació amb què no estic d’acord. Si bé hi ha cançons que ho fan, és molt freqüent en el reggaeton (més que en molts altres gèneres) trobar-ne que, per contra, enalteixen la figura femenina que no dóna explicacions i que no és propietat de ningú. Amb certesa trobarem en aquestes mateixes cançons frases que ens semblin masclistes, com probablement passaria amb qualsevol cançó que no tingui la intenció de ser feminista, doncs vivim en un món masclista, la nostra cultura ho és i, en conseqüència, ho són les seves expressions culturals.

“Vivim en un món masclista, la nostra cultura ho és i, en conseqüència, ho són les seves expressions culturals”

La periodista June Fernández va fer un post on plantejava que la visió europea sobre els balls llatins podia ser errònia en tant que aquests eren una activitat de gaudiment tant per l’home com per la dona, ja que tenien molt clar que el ball era només un ball i que no justificava cap tipus d’abús. Si això és cert, per què el ball és respectuós però les lletres no?

Crec que l’energia sexual és una cosa que està molt present tant en la música com en el ball en general i més encara en els ritmes negres i llatins, que són ritmes on el fet corporal té més importància que en altres que són més mentals (per dir-ho d’alguna manera) i que estan més dirigits a ser escoltats que no pas ballats. Que el reggaeton o el seu ball tinguin un caràcter sexual no implica que siguin abusius. Això seria com pensar que el sexe és abusiu i no és així; tant el ball com el sexe poden succeir sense comportar un abús i ser gaudit per tots els participants.

Sobre per què generalment el ball és respectuós, però les lletres no, possiblement perquè les violències simbòliques del llenguatge estan molt més naturalitzades i són més invisibles que els abusos físics. Amb freqüència escoltem un parent, un periodista o un polític dir coses com les que va dir el nostre president actual, Mauricio Macri: “A todas las mujeres les gusta que les digan un piropo. Aquellas que dicen que no, que se ofenden, no les creo nada. No puede haber nada más lindo, por más que esté acompañado de una grosería, que te digan ‘qué lindo culo que tenés, está todo bien’”. Les barbaritats no són exclusives dels cantants de reggaeton.

“Les violències simbòliques del llenguatge estan molt més naturalitzades i són més invisibles que els abusos físics”

Enmig del context de mainstreams, heu trobat un públic que us escolti? Quines característiques té?

Evidentment Chocolate Remix no és mainstream com podríem dir que ho és una figura com Daddy Yankee o Maluma. El cert és que el públic principal d’aquest projecte està molt més emparentat amb les qüestions de diversitat i feminisme. Es tracta d’un públic més específic que, afortunadament, està creixent a mesura que van succeint petits canvis socials i augmenten i guanyen adeptes els espais de dissidència i resistència que realitzen un gran treball sobre moltes de les problemàtiques que acostumo a abordar amb la meva música. En conseqüència, cada vegada hi ha més gent que es pot sentir representada pel que faig.

Us ha estat fàcil obrir-vos camí tenint en compte els ideals masclistes que prediquen molts dels autors més comercials del gènere del reggaeton?

Part de la proposta té a veure precisament amb realitzar una crítica al que és hegemònic i un treball de reapropiació i desconstrucció del gènere. Això evidentment serà rebut amb resistència, però és part del joc i és d’esperar que sigui així. Crec que les estratègies per obrir-se camí passen completament per un altre costat en el cas de Chocolate Remix i són difícilment comparables a un projecte mainstream de reggaeton.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s