(Re)acció / Societat

Alienació digital: de viral a vírica

“Els algorismes digitals proporcionen a tothom la seva Babilònia” alertava Andrew Keen el 2016. L’empresari i autor britànic-americà es refereix a les geografies egocèntriques del jo produïdes pels algorismes predictius de l’era digital en què vivim (Ptolomeu va cartografiar Babilònia al centre de l’univers). Aquests mapes o guies culturals pròpies -que portem als mòbils- són els substituts dels crítics, especialistes, autoritats, etc. en els quals confiàvem en el món predigital del segle XX; i són també una anàlisi del nostre comportament a la Xarxa, algú que ens coneix i ens prediu millor que nosaltres mateixes.

Podríem pensar que el problema rau en el fet que les Google i Facebook de torn utilitzin les nostres dades personals per crear aquests mapes modelant els algorismes predictius, però seria quedar-nos a la superfície si intentem tenir un pensament sistèmic. Tot i això, sense deixar de tenir en compte el fetitxisme tecnocientífic hegemònic de la cultura dominant, el mal ús de la tecnificació i la digitalització per a fins d’emancipació humana, la crisi (catàstrofe imminent) ecològica i social desatesa i la cultura de la ignorància per sobreinformació, em centraré en dues vessants del problema: l’economia d’Internet i l’alienació digital.

Si som éssers amb una ineluctable dependència social i formem part d’unes societats i entorns tecnodependents, com podem deslligar-nos de la digitalització capitalista sense aïllar-nos socialment?

Primer de tot s’ha de fer referència a la “utilització” del big data per les grans empreses dominadores de la Xarxa. Es tracta en realitat del sentit econòmic d’Internet, de la mercantilització de les nostres dades, de com ens converteixen en productes:  per les empreses les nostres dades personals són mercaderies que tenen un valor de milers de milions de dòlars i amb les quals fan els seus negocis i beneficis -per això les apps són “gratis”-. Aquest fet, en paral·lel amb l’arrelament de la digitalització a la quotidianitat de la societat, agreuja el problema, de tal manera que sembla impossible poder-se’n alliberar (em refereixo a la part negativa). Com exemplifica Jorge Riechmann al seu últim llibre ¿Derrotó el smartphone al movimiento ecologista?, no és possible (no ho sembla) lluitar contra els explotadors de l’era digital amb les formes clàssiques de lluita (és possible d’alguna manera?): fer una vaga contra Google. Però aquest suggeriment sembla que només atén un sentit funcional del problema; jo hi afegiria: si som éssers amb una ineluctable dependència social i formem part d’unes societats i entorns tecnodependents (cada cop més), com podem deslligar-nos de la digitalització capitalista sense aïllar-nos socialment? Tornant a Riechmann: “nos resulta más fácil imaginar el fin del mundo que un planeta sin smartphones“.

La revolució digital dels anys 90 culminada (de moment) amb la intrusió dels smartphones a les nostres butxaques en un temps rècord és un moment històric, únic i importantíssim (i ara em temo que tota la part és negativa). No sé si ens n’adonem però contra aquest capitalisme d’economia neoliberal, financer, digitalitzat i 2.0 que cada cop controla, segrega i domina més les societats, ben poca cosa hi podem fer. Caurà, però tot apunta que serà pels límits terrestres, biosfèrics i de recursos naturals (una bona hòstia per culpa d’anar amb els ulls tapats que, de retruc, afectarà el conjunt de la humanitat i el seu avenir).

En l’era digital de l’última dècada els mitjans d’alienació són més potents que mai, i han incidit en el més profund de les nostres societats

La segona vessant del problema fa referència al plantejament inicial, des d’un punt de vista psicològic, sociològic i fins i tot antropològic. I és que em preocupa especialment que el desig (utòpic si voleu, ja no dic la concreció d’aquest) de l’autorealització se’ns escapi cada cop més del nostre abast, per abocar-nos a una alienació salvatge en augment. En aquest sentit em sembla molt encertada la definició i exemple que ens dóna Pau Llonch, basant-se en el pensament de César Rendueles. Deixant de banda les múltiples formes d’alienació marxista, Llonch resumeix que “és allò que pateix algú quan sent que allò que fa no el defineix, i que el porta a desconnectar del món”. Es tracta doncs d’una conseqüència de l’escissió entre treball i propietat, del sentir-se una peça més, aïllada i funcional, d’un sistema que no decidim, no ordenem i no entenem. On vull anar a parar és en un dels exemples d’alienació que posa Llonch: “[l’alienació] també ets tu revisant publicacions de Facebook compulsivament sense rumb ni intenció”. I és que en l’era digital de l’última dècada els mitjans d’alienació són més potents que mai -això no treu que els mitjans d'”alliberació” també hagin augmentat de potència-, i han incidit en el més profund de les nostres societats.

Ara bé, Llonch, de la mà de Rendueles, també ens guia en la conscienciació de l’alienació, o en la caracterització de l’autorealització. L’alienació, seguint la llei de la utilitat marginal decreixent, diu que “com més gran és la quantitat que consumim d’un bé, menor és la utilitat marginal que ens aporta cada nova unitat d’aquest”. En canvi el seu oposat, l’autorealització, segons Rendueles, la formen totes aquelles pràctiques que funcionen de manera inversa: “la primera vegada costen, poden resultar antipàtiques i fins i tot en aparença tedioses, però amb el temps i la pràctica poden acabar-nos definint i fins i tot sent un vector que apunti a una nova antropologia humana”.

Ens estem deshumanitzant i som moneda de canvi (els nostres gustos, les nostres relacions…) dels gurus d’Internet

Seguint les definicions i els exemples de Llonch, jo veig alienació en moltes activitats comunes d’avui en dia relacionades amb la Xarxa, les xarxes socials o els gadgets electrònics simplement. El consumisme portat al terreny dels aparells electrònics, seguir el sistema de recomanació de YouTube per mirar un vídeo rere l’altre, informar-se de l’actualitat per les notícies de les pàgines de Facebook que apareixen al mur, utilitzar el WhatsApp com a substitutiu de converses, la compartició compulsiva a les xarxes, jugar a jocs de “realitat augmentada” per seguir una moda que evadeix la realitat física o mantenir una imatge pública al món virtual de la pròpia privacitat i intimitat modificades i falsejades en un sentit egocèntric i presumptuós, exaltant una falsa egolatria i un optimisme banal, són més exemples de privació de la llibertat, d’alienació. El principal problema radica en el fet que aquestes tecnologies hagin mercantilitzat i valoritzat (donar valor de canvi) aspectes humans (relacions interpersonals), a més a més de virtualitzar-los. És a dir, ens estem deshumanitzant i som moneda de canvi (els nostres gustos, les nostres relacions…) dels gurus d’Internet. Al cap i a la fi, aquestes pràctiques evadeixen de la realitat física col·lectiva i tangible per aïllar i individualitzar en una nova realitat virtual. I la dinàmica d’aquestes ens evoca a seguir tendències canviants i efímeres, de fàcil consum i digestió, per il·lusionar-nos i cansar-nos ràpidament: tendències alienants. Tot el contrari de l’autorealització.

Arribats a aquest punt vull discrepar de la visió comparativa entre la digitalització prometedora de llibertats i l’autorealització marxista que feia Andrew Keen. Em sembla força desencertat comprar l’autorealització d’una societat postcapitalista -“la llibertat de tots és la condició per a la llibertat de cadascú”, Karl Marx- amb el concepte radicalment oposat de llibertat del capitalisme digital (llibertat liberal) que promet multitasques, especialitzacions, sobreinformació i transhumanisme gràcies a la tecnologia. Mentre que la primera parteix d’una situació d’igualtat i justícia col·lectives, d’alliberació, que permeti autoexplorar nous àmbits de coneixement i autorealització, de dins cap a fora; la segona pretén dominar-nos i controlar-nos fins als més alts nivells a canvi d’oferir-nos un miratge de llibertat, un ventall d’ofertes, de fora cap a dins, mercantilitzant-nos i condicionant les nostres decisions (d’altra manera no ens podrien oferir productes i serveis personalitzats).

L’ecologisme o la crítica del messianisme tecnològic ha d’ésser entesa per la força també com una lluita anticapitalista

Això no vol dir que tot ideal anticapitalista no pugui caure en solucions tècniques i en la tecnolatria, és a dir, en l’adoració del “progrés” tècnic com a única forma de progrés (cal redefinir la idea que tenim de progrés, molts cops entès com econòmic o tècnic, lineal i indefinit). Però l’ecologisme o la crítica del messianisme tecnològic ha d’ésser entesa per la força també com una lluita anticapitalista.

La qüestió plantejada no tracta de demonitzar la ciència i la tecnologia sinó de l’obligació moral que tenim de qüestionar el rumb del desenvolupament tecnològic que ens ha portat al Segle de la Gran Prova, com diu Riechmann (crisi ecològica i destrucció irreversible de la naturalesa i les societats que haurem d’afrontar durant el segle XXI). Però la ideologia, la cultura i el pensament dominants segueixen encegades pel mateix camí. Per acabar exemplificant aquesta trajectòria m’agradaria lligar aquesta anàlisi amb el pensament de Paul Lafargue, qui ja durant el segle XIX (abans de la revolució digital) apostava per jornades laborals de no més de tres hores en favor del benestar humà, de la vida bona, del dret a la peresa i contra els excessos productivistes-consumistes del capitalisme. Això donaria per un altre article però és increïble com quasi 150 anys després, amb llei de Moore com a guia evolutiva, smartphone com a company espiritual i Silicon Valley com a meca de la “humanitat” seguim treballant vuit hores al dia. Sense acceptar ni executar la veritable substitució dels humans per la tecnologia en l’àmbit laboral (seguim capficats en crear ocupació), estem somiant en la substitució impossible de la humanitat per la tecnologia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s