La Vila

L’aplec d’exalumnes del 50è aniversari de l’Escola Cossetània

Joan López i Aleu Pons

El sol cremant em torturava tot el cos i la suor em començava a regalimar per l’esquena. Però la cervesa que havia acompanyat la paella i les ulleres de sol m’ajudaven a tenir una altra perspectiva de les coses. Una passada en profunditat i…arrenco a córrer tan ràpid com puc. De cop em trobo que estic sol davant del porter, amb la pilota als peus, els defenses perseguint-me i la polseguera rodejant-me. A tota velocitat i sense pensar-m’ho xuto amb convicció. Un xut suficient, fluixet i ras, per superar el tràmit, però ple de confiança. La pilota toca la xarxa. Gol. Sense haver-me’n adonat em torno a sentir com quan tenia deu anys.

Festa de la primavera

Festa de la primavera del 1998

Tornar als orígens. Trepitjar de nou aquell espai tan freqüentat en la infantesa que ens va començar a formar com a persones, que forçosament va conformar i condicionar les nostres conductes mentre creixíem. Recordar creant nous records. Així va ser la nostra tornada a l’escola, en motiu del cinquantenari de l’Escola Cossetània, amb vint-i-dos anys a l’esquena i després d’una dècada sense entrar-hi.

Som dos excossetans del 94 (1997-2006) i dir que som qui som gràcies al Cossetània pot semblar agosarat, i en part ho és. Al cap i a la fi, independentment d’on vinguem i on anem, cadascú conforma el seu propi camí, i l’escola només és una etapa. No ens enganyem, no som els mateixos de quan vam acabar 6è. Però el sentiment de pertinença que molts de nosaltres vam experimentar tornant a l’escola és una sensació que costa de descriure; emocions a flor de pell, que diuen.

Dissabte va ser un dia festiu, de retrobaments, de recordatoris. Va ser un dia de tornada al passat, des del present i cap al futur. Però sobretot va ser un dia emotiu. Amb els companys de classe vam recórrer aula per aula el que durant nou anys va ser la nostra segona casa, l’Escola Cossetània. Picarols, Estornells, Gegants… Físicament l’escola no ha canviat gaire; bé, amb alguns retocs indefugibles que reclama el pas del temps, però a grans trets tot segueix igual.

A dalt, la classe de música, l’aula d’informàtica o el taller segueixen dempeus. I el menjador? Només entrar-hi ja comentàvem anècdotes –bretolades d’infants que descobreixen el món i els límits que els envolten–. Al pati, la mítica font amb regust de ferro que continua rajant. Quantes coses podríem dir del Cossetània! I és que de vegades tornar al passat costa. Per por a la nostàlgia? Per por a viure situacions forçades? Aquesta vegada no va ser així. El més bonic de tot va ser tornar-hi en companyia d’amics, persones amb qui vam compartir aquesta etapa de les nostres vides. Fins i tot ens podem atrevir a dir que algunes de les millors amistats es van forjar a l’escola!

Generació 94 escales

Generació d’exalumnes del 94

La complicitat i el bon rotllo que vam sentir durant tot el dia es pot veure immortalitzada en la fotografia que adjuntem a continuació. Una paraula: felicitat, i un esperit cooperatiu que es va viure, també, en l’organització de la paella del 94, puntuada amb un 5,5 per un jurat força qüestionable (“aprovats pels pèls”).

Mestres i professors ens passaven a saludar, com la Mercè o la Fina, i ens reconeixien! A la tarda vam participar als partits de futbol, unint forces amb companys d’altres generacions. I a la nit, parlaments i concerts per tancar una festa inoblidable. Vaig parlar amb el Jaume, el director de l’escola i qui també havia sigut el meu mestre d’informàtica. Em comentava que malgrat els alts i baixos (sobretot pels canvis de professorat) el projecte de l’escola segueix vigent. És evident que no és el mateix el Cossetània dels anys 60 que l’escola dels que hi vam entrar a les acaballes dels 90, o l’escola d’avui.

L’Escola Cossetània va començar a les acaballes del franquisme com una cooperativa de pares i mares que volien un projecte educatiu diferent i en català, per trencar amb el model imposat. Cinquanta anys després segueix essent una escola (ara pública) amb una filosofia concreta. Per tant, actualment ha de donar resposta a les necessitats socials sense renegar dels seus orígens, ni dels valors que l’han caracteritzat com una escola de proximitat amb la vila. “Nosaltres vam començar l’escola encara en ple franquisme, vam venir a aquesta escola i vam patir les inspeccions que feien els inspectors del Ministerio de Educación“, comenta Jordi Eroles, exalumne del Cossetània, a les càmeres de Canal Blau. “Aleshores ens separaven nens i nenes i tots els treballs en català que teníem a la paret els trèiem”, i afegeix: “Érem una escola diferent. Això ens ha marcat i n’estem molt orgullosos”.

nevada

Nevada del febrer del 2005 al pati de l’Escola Cossetània

Recordar d’on venim i el que significa la nostra escola no és només sensacionalisme barat. És un exercici de consciència, d’introspecció i d’auto-psicoanàlisi. Veure, sentir, olorar i tocar de nou tot allò que va ser la infraestructura que ens va educar -en part- i socialitzar quan érem novells al món, a la vida. Recordar anècdotes però també costums i hipotitzar sobre la seva influència en qui som ara. Adonar-se amb perspectiva que fèiem assemblees i ens repartíem els càrrecs, que l’escola té més espai exterior que interior, que menjàvem dinars acabats de cuinar, que fèiem partits polítics i eleccions, que llegíem escarxofats entre coixins a la biblioteca… I concloure que els comportaments de les criatures poden ser molt perversos i injustos. Adonar-se que potser t’han educat amb unes mínimes bases de pensament crític quan veus que mig teixit associatiu vilanoví està a la festa de l’escola. A cada mobilització, a cada organització, a cada festa, resulta que hi ha un excossetà. I pensar que no pot ser casualitat que cinc actuals regidors de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú hagin anat al Cossetània (i també altres que ja no ho són o que ho seran).

Més enllà de la tendresa, els records i les emocions que floreixen al tornar a veure aquelles abans personetes amb qui havies compartit molta vida durant anys, també neixen complicitats i nous records. I segurament molt més fàcilment, gràcies al passat que ens uneix. Però també neix aquest sentiment identitari, d’orgull, de veure que tot això que sents per un lloc, un espai, un moment, una gent, és compartit per moltes altres persones. Sabem que no és el mateix en les primeres generacions, amb molta més presència a les activitats de dissabte, que en les dels 90 ençà. És normal i s’entén, quan els orígens de l’escola van quedant cada cop més lluny, però esperem que actes com aquest serveixin per conscienciar, saber d’on venim i reivindicar una identitat.

Fem memòria, tornem a la infància! Això és el que hem experimentat moltes (ex)cossetanes i (ex)cossetans aquest dissabte passat tot tornant a l’escola. El motiu ben senzill, ben trobat i merescut per totes i tots els que han fet possible que el Cossetània arribi als cinquanta anys de trajectòria. Aixequem els braços i somriem perquè l’escola fa mig segle! I per molts més!

nevada 2

Entrada de l’escola nevada (febrer del 2005)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s