(Re)acció / Societat

Les acadèmies per a enginyeries: privatització i segregació, carronyaires del sistema

Recentment vaig llegir un anàlisi a l’Ara sobre les acadèmies privades per a estudiants d’enginyeria, en motiu de l’arribada dels exàmens finals. El text planteja la problemàtica del suposat augment de demanda a aquestes acadèmies, i en dóna el seu punt de vista, el de les universitats i el de les estudiants. Intentaré ser breu i donar-ne la meva opinió crítica, com a estudiant d’enginyeria que sóc.

Crec que la constatació que fa David Gomis, un dels directors de l’Acadèmia SOL, és molt reveladora: “Si les universitats ho fessin bé, nosaltres no existiríem. A la resta d’Europa no hi ha acadèmies, només aquí”. Per tant, seguint aquesta lògica, les acadèmies són un negoci que es lucra de les mancances de les universitats catalanes, i a totes, estudiants i acadèmies, ens sembla un negoci que va a l’alça. Per mi aquest fet és, com a mínim, qüestionable èticament i un greu problema afegit als preus elevats i la creixent privatització de les universitats públiques. I més si, com diuen alumnes i professores, s’aprofiten de la por i inseguretat de les estudiants fent ús d’un sistema de propaganda invasiu. També em sembla molt rellevant el fet que la majoria d’alumnes de les acadèmies privades estiguin cursant primer o segon de carrera, i que certes assignatures arribin al 60% i 70% d’alumnes que opten per apuntar-se a l’acadèmia. Les dades són clares i rebel·len notes mitjanes inferiors al 4 a l’assignatura de càlcul I a enginyeria química i de materials i una taxa d’abandonament del 47,4% i del 69% a aquestes carreres, respectivament (la taxa d’abandonament al primer curs es manté per sobre del 30% en moltes enginyeries). Sembla clara una cosa: o el sistema falla o hi ha una clara voluntat de purga. Bé, també podria ser que totes les estudiants catalanes siguin imbècils o no s’esforcin prou -cosa que també seria un problema estructural-.

Però per desgràcia, aquests fets no són abordats com pertoca, de manera autocrítica, per part de les universitats, culpant únicament a les alumnes del seu fracàs: “Les carreres de tipus enginyeria necessiten un esforç extra dels estudiants” […] “si els estudiants fessin l’esforç sols, podrien aprovar” […] “no calen les acadèmies”, comenta Xavier Cañavate, vicerector de la UPC. Enlloc de qüestionar un sistema que, costant entre 1000 i 2000 euros per any per alumna, n’expulsa una tercera part, opta per la via fàcil i absurda de fer assumir tota la culpa i responsabilitat individualment a cada alumna. Penso que si tenim mals hàbits d’estudi, una cultura que no fomenta l’esforç o una digitalització creixent que ens fa perdre la concentració, no són motius banals per anar etzibant en forma d’atac a l’altra part implicada. Si realment aquests factors són determinants, analitzem-los a fons i considerem que afecten per igual tant a estudiants d’enginyeria com de ciències, arts o humanitats. No entreu al joc del i tu més i, per discutir les causes del problema, afronteu de cara i accepteu les dades i els fets.

Perquè si discutim les causes del problema, les estudiants tenim forces arguments de pes poc o gens rebatuts per les universitats. Que Gomis consideri que “els exàmens a la facultat són molt més difícils del que es fa a classe” i que “només amb els materials que els posen, els estudiants no podrien aprovar”, seria una opinió imparcial i interessada si no fos perquè és el pensament més estès entre totes les alumnes. A més, aquesta percepció subjectiva es veu reforçada pel fet que moltes professores no pengin els exàmens o els deixin sense respostes i per les dues eines que abunden a les acadèmies i manquen a la universitat: els exàmens d’altres anys (per fer exercicis) i les classes pràctiques. Aquesta denúncia fins i tot posaria d’acord per fer una vaga a una classe d’enginyeria contemporània (és una broma que fa referència a l’assimilació dels valors individualistes i competitius que fomenten les carreres d’enginyeria i la societat en general). Però si una cosa és clara és la incompatibilitat que té una universitat de fer pedagogia mentre la seva voluntat sigui ascendir en rànquings internacionals i les seves docents es preocupin més de tasques d’investigació per donar renom a la universitat que no pas d’impartir classes i transmetre coneixements a les alumnes.

Finalment, i no menys important, és el que deriva de tot això i apunten les alumnes Berta Pi i Elisenda Cleries de l’assemblea d’estudiants de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial (ETSEIB): la segregació econòmica i la privatització de drets, convertint-los en avantatges. I és que al final les acadèmies acaben atorgant uns privilegis -pagant uns 400 euros per assignatura- que haurien de ser drets bàsics per a totes les estudiants: exercicis i pràctica. A més, les acadèmies privades no ensenyen conceptes, només ensenyen com aprovar un examen; cosa que, per altra banda, és l’objectiu principal d’un sistema educatiu que centralitza les qualificacions. D’aquesta manera, les acadèmies privades actuen com un carronyaire del sistema, com una màfia (legal) fent negoci amb les vides de les refugiades denegades per Europa (la desesperació per aprovar de les estudiants resposta amb mancances per la universitat), com la màfia a la que totes recorreríem per salvar la vida (aprovar un examen i una assignatura).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s