(Re)acció / Política

Determinació democràtica amb l’autodeterminació

El dret a l’autodeterminació ha de ser entès com a tal, és a dir, com a dret democràtic inalienable (i principi polític de validesa ètica) de tots els pobles -col·lectivitats humanes dins un marc territorial- de decidir lliurement i per ells mateixos el seu futur polític, econòmic, social i cultural, especialment de constituir-se en entitat estatal autònoma o independent. I si s’és demòcrata, si es creu en el poder popular, s’entendrà i es defensarà que són la legitimitat i la política les que conformen la legalitat, i mai a l’inrevés (Iceta, no ploris, no ets demòcrata). Per tant, aquest dret s’ha de defensar més enllà de legalitats retrògrades d’estats imperialistes i d’institucionalitzacions abstractes d’aquest a l’ONU.

Les que defensem un referèndum d’autodeterminació a Catalunya no crec que haguem d’entrar en debats absurds i estancats de legalitat; la legitimitat del dret a decidir i les mobilitzacions multitudinàries continuades de la població per reclamar-lo ens avalen. A més, és dantesc haver de fer-ho amb qui s’aferra a una Constitució Espanyola per negar l’autodeterminació mentre se la passa pel forro en termes de dret a l’habitatge o amnisties fiscals, i tants altres drets socials aniquil·lats. Podria anomenar la tan citada Rosa Parks o tantes altres lluites de les que ens han precedit, i han aconseguit guanyar molts dels drets dels que disposem actualment sense atendre les legalitats del moment -desobediència civil-, però crec que no cal, ja les coneixem. L’autodeterminació es pot resumir amb el lema tan reclamat a la teoria i no tant defensat a la pràctica de: «Catalunya será lo que quieran los catalanes» (Pablo Iglesias).

Per tant, defensar la determinació política de Catalunya per part del pare estat espanyol, com fan fins i tot certs sectors irònicament autodenominats d’esquerres, no és una posició autodeterminista ni, en conseqüència, demòcrata. Aquesta defensa pot adoptar moltes formes, des de l’aposta per un referèndum sobre el futur de Catalunya a tota Espanya fins a exigir un canvi previ de la Constitució com a condició per exercir el dret a decidir. Però tampoc és autodeterminista defensar un referèndum pactat amb l’Estat, que en el fons, amb les relacions de forces actuals al Congrés dels Diputats i la seva no-voluntat de reforma constitucional o de dur a terme un procés desconstituent, també passa per esperar a una diferent representació política de tot el poble espanyol. És a dir, també passa per una decisió política global del conjunt de ciutadans d’Espanya. I Catalunya sempre tindrà una minoria estructural en aquesta representació política.

Està clar que els debats entre constitucionalistes, que podem anomenar unionistes antidemòcrates, i sobiranistes -és a dir, autodeterministes-, estan estancats en una disputa de la legalitat espanyola contra la legitimitat del dret a votar per decidir el futur polític d’una nació. No en traiem res d’això, i crec que és un error apel·lar constantment a les urnes i el dret a vot a seques, sense anar al fons de la qüestió i referir-se al dret democràtic de l’autodeterminació. Potser sembla brusc però vull recalcar que no seria democràtic ni legítim un referèndum o votació que atemptés contra les llibertats individuals o col·lectives, o que fomentés l’odi i la discriminació per raó de gènere, ètnia o classe. Però no és el cas, i xoca veure com es nega aquesta votació. A sobre es fa amb el cinisme de qui diu defensar la democràcia. A sobre es fa utilitzant la repressió i les forces d’ocupació. A sobre ens defensem pacíficament, i toquem ferro que segueixi sent així, perquè qui augmenta l’escalada de violència i repressió és l’Estat mitjançant el seu braç armat (i hereu franquista). Ens podrem defensar pacíficament de manera indefinida sense ésser literalment massacrades? Tant de bo. De moment els únics actes violents que hem viscut els han protagonitzat les feixistes, l’única veu que ha sortit al carrer en defensa de la Guàrdia Civil i contra el referèndum de l’1 d’octubre.

Que els partits polítics del Règim del 78 -PP, PSOE (i els seus lacais del PSC i C’s)- defensin la unitat d’Espanya i la inamovible Constitució espanyola no és nou i era d’esperar. Bé, fa uns anys no hagués pronosticat aquesta deriva espanyolista del PSC, però ja fa temps que ni hi són ni se’ls espera. Nació de nacions? No, presó de nacions. Així ha sigut històricament, i l’estat espanyol s’ha blindat al voltant d’unes institucions, infraestructures, oligarquia i un simbolisme i unitat identitària, degudament legislats i imposats, per fer-ho possible. Però el que no era tan previsible -digueu-me il·lús- és la posició de certs sectors de l’esquerra (de l’esquerra, no del PSOE-PSC!) envers el referèndum de l’1 d’octubre i el dret a l’autodeterminació, sobretot a nivell estatal.

No voler la independència de Catalunya és tan legítim com voler-la i defensar-la; el que no ho és, i em sembla profundament antidemocràtic, és boicotejar i impedir un referèndum d’autodeterminació amb repressió. Qui crida a la desmobilització o al boicot, qui menysté o menysprea el referèndum i qui es mostra equidistant davant aquesta situació profundament injusta que atempta contra els drets democràtics més bàsics, està donant suport a la repressió, s’està posicionant a favor de l’opressor. I l’opressor no és ni més ni menys que un estat imperialista, bel·licista, monàrquic, pseudofranquista, demofòbic, ultranacionalista, capitalista i neoliberal. És una utopia esperar-ne el reconeixement del dret a l’autodeterminació.

cosco cabro

Diputats del PP, PSC i C’s aplaudint a Joan Coscubiela (CSQP) en la seva intervenció al Ple del Parlament en el que es va aprovar la Llei de Transitorietat Jurídica de Catalunya

Personalment m’entristeix i, al mateix temps, m’indigna profundament la posició del sector polític de Podemos, IU i alguns comuns, entre d’altres. El paper d’aquesta esquerra espanyola (i part de la catalana) és una vergonya per a les classes populars dels pobles d’Espanya i penso que, per dignitat i honestedat, hauria d’adoptar un posicionament netament autodeterminista, per possibilitar l’emancipació de les classes treballadores a través de l’alliberament nacional i el trencament amb el règim si així ho decideixen. Aquesta indecisió i equidistància que mostren a l’hora de defensar l’autodeterminació només a la teoria rebel·la la seva estratègia tacticista electoralista, les ànsies de poder i la contaminació per una llarga tradició nacionalista espanyola. És a dir, no defensen el dret a l’autodeterminació. Els diem també antidemòcrates?

Apel·lar a la unitat de la classe treballadora de tot l’Estat per derrocar el Règim del 78 és legítim, però obligar a les catalanes (i basques, gallegues, andaluses, castellanes, etc.) a seguir aquest camí no ho és. L’única manera de legitimar aquesta lluita és apostar per l’autodeterminació inequívocament, amb totes les conseqüències. I això vol dir celebrar un referèndum (pactat o no, tant és). Les mitges tintes, la fal·làcia del diàleg i la deslegitimització de l’1 d’octubre -per no dir el menyspreu, el boicot, el menysteniment o la desmobilització- és negar l’autodeterminació i enganyar-nos fent trampes per dur-nos al seu terreny de la transformació des de la unitat imposada. L’autodeterminació no passa per demanar permís. Deixeu-nos apostar per la transformació des de la independència i el trencament amb l’Estat.

Tanmateix, hi ha un altre factor que crec que determina aquest sector de l’esquerra a no donar suport a l’1 d’octubre, ni al procés independentista en tot el seu llarg recorregut. Sincerament em sembla detectar un reaccionarisme infantil i una creació d’opinió per oposició, a causa de l’encegament de l’odi cap a la dreta i la burgesia catalana. Això en el millor dels casos, si és una reacció inconscient. El rebuig a la dreta catalana és compartit per l’esquerra independentista, però el que no es pot fer és actuar per oposició. En aquest sentit és lamentable que algú com Alberto Garzón vinculi el referèndum a «ir con los pujoles», o que Manolo Monereo afirmi que l’antiga Convergència segueix sent la força hegemònica en el procés -invisibilitzant la mobilització popular-. És una demostració de tenir pa a l’ull o no voler veure-hi. I per rematar-ho, amb altes dosis de cinisme, paral·lelament Pablo Iglesias proposa pactar amb PNB i PDeCAT per fer fora el PP. Resulta que això sí que val, però pactar amb JxSí pel referèndum no.

El problema que tenim actualment a Catalunya i Espanya, amb les esquerres, és que són poques les veus sobiranistes, autodeterministes, que no són independentistes (especial menció a gent de Podem com Albano Dante Fachin). I això em fa pensar que són i han sigut sempre les independentistes les que han reclamat en primera instància el dret a l’autodeterminació, les que volien exercir-lo per superar la repressió d’un estat demofòbic (independentisme basc o català). En canvi, gran part de l’esquerra no independentista, sobretot l’espanyola, s’ha quedat enrere i s’ha acomodat, oblidant-se de la solidarització i la defensa del dret democràtic de l’autodeterminació.

Per això, per convèncer a l’esquerra catalana i espanyola, cal recalcar que aquest procés no va només d’independència. Mai ha sigut només això. És una oportunitat històrica, el moment més important de la història recent de Catalunya i de l’Estat espanyol, un procés revolucionari de gran mobilització social per construir una república des de baix amb un procés constituent participatiu de ruptura democràtica. És un motiu d’esperança i d’il·lusió que està destapant caretes -a Catalunya hi ha una projecció d’una majoria d’esquerres única a Europa-, està movent el consens cap a pràctiques i oportunitats d’empoderament popular, assembleàries i d’esquerres. I el més important, és una gran oportunitat per fer passes cap a l’emancipació social i la millora de les condicions de vida i la justícia social, alhora que possibilita a tota la classe treballadora espanyola de començar a rebentar el règim imperialista, bel·licista, monàrquic, pseudofranquista, demofòbic, ultranacionalista, capitalista i neoliberal del 78.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s