(Re)acció / Política

Maleït monotema: del procés i de tot allò que mai no he entès…

Persones desemparades i orfes de veu: dret a decidir
Persones apolítiques: potser demà serà massa tard

Quan anava a l’institut ens van explicar la independència de Cuba, Puerto Rico i Filipines. El desastre del 98. Espanya, el gran imperi on el sol mai es ponia, deixava de ser-ho. En aquells temps hi havia l’anomenada burgesia Criolla. Descendents d’espanyols que havien nascut allà, que s’havien fet amos i senyors del territori, però que es veien abandonats per la metròpoli. No entraré en detalls perquè ens hi podríem estendre abastament; el colonialisme ha fet molt mal, i tampoc van ser pas uns herois.

Evidentment, el context és molt diferent. Diferències (entre d’altres): Cuba es va independitzar amb una guerra. Hi va haver morts, molts morts. Sang i fetge, vaja. Similituds (entre d’altres): anteriorment havien demanat millores en l’autogovern, concessions per al progrés. Peticions, totes elles, denegades.

La comparació no és amb el colonialisme sinó amb la mentalitat d’una Espanya centralista que encara hi és i, de fet, gairebé sempre hi ha sigut. Malgrat que la Transició va portar l’anomenat cafè para todos, “la sobiranía nacional no se puede liquidar”. Ho diu amb rotunditat el president del govern central, Mariano Rajoy. Si bé és cert que una cosa és demanar més autogovern i l’altra fer un referèndum per decidir el futur polític de Catalunya, l’opció d’esdevenir un estat independent, a partir de la votació del proper 1 d’octubre, no és fortuïta.

L’Estatut del 2005 impulsat per l’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va ser un intent frustrat per avançar cap a unes quotes d’autonomia importants. Es va aprovar al Parlament, les Corts Espanyoles el van retallar i per si encara fos poc, l’Alt Tribunal en va declarar inconstitucionals alguns articles cinc anys més tard. En aquest escenari, molta gent que havia optat pel federalisme, la tercera via, una Catalunya dins d’Espanya amb reconeixement de la seva singularitat, va dir prou. Prou.

Era la culminació d’una evolució, per part del pensament de moltes persones, que durant anys havien cregut en una Catalunya dins d’Espanya. Estatut, concert econòmic, dret a decidir i independència. Una gradació que es va imposar a ritmes diferents, en fases i en estats d’opinió, també, molt diferents. Mentrestant, els independentistes de sempre o de gairebé sempre mantenien els seus discursos rupturistes. Així, l’independentisme s’eixamplava en totes les seves variables i tots els seus vessants i discursos. Independència per ofec, independència per canviar-ho tot, independència per un país millor, independència pragmàtica, independència de postureig

En aquest espiral, els partits agafaven seient o es quedaven sense entrada sobre aquesta qüestió. El panorama català es transformava de tal manera que es produïen desaparicions (UDC), noves creacions (BEC, CSQP) i crisis (PSC, CiU, ICV). Uns canvis que s’expliquen amb detall a El Tsunami. Com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible, de l’historiador Joan B. Culla.

El procés, paraula que denomina el corrent sobiranista i independentista en auge durant els últims anys, ve de baix cap a dalt. Les mobilitzacions de la gent, traduïdes en 72 escons a l’última contesa autonòmica, han portat una situació si més no significativa. Qui fa 12 anys no donava quatre rals per l’independentisme ara pot tenir dubtes. Dubtes com els que poden tenir aquelles persones que volen trencar amb l’Estat. Hi ha majoria?

“La Constitució, la norma, la llei i les regles de convivència… Tot això no es pot sobrepassar!” El discurs per part de l’Estat i els poders fàctics és molt clar. El to molt dur i l’empatia nul·la. Error d’estratègia. Ja no només amb l’independentisme, també amb aquella gent que defensa Catalunya, la seva realitat històrica, el seu autogovern i les seves llibertats. Qui té una mentalitat jacobina (PP, C’s, PSOE) mai ha entès Catalunya i els seus reclams, és més, en moltes ocasions, sobretot els populars, han utilitzat l’anticatalanisme per obtenir rèdit electoral.

En definitiva, un reguitzell d’idees i de pensaments, de ben segur, discutibles i amb serrells per tancar (disculpin les molèsties) que porten a una conclusió vital: el dret a decidir sobre tot és ineludible. La crítica, l’autocrítica, i el respecte a l’altre, així com les llibertats fonamentals que aquests últims dies s’han vist amenaçades a Catalunya, també ho són. Criminalitzar i menystenir l’independentisme o la gent que defensa l’autodeterminació sense ser necessàriament independentista és execrable.

La bona argumentació, per atraure i captivar la gent, és una de les claus de la victòria. I l’Estat ara no argumenta, escarmenta. La Ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, creu que s’ha de fer “entrar en raó” l’independentisme. De quina manera? Amb quina alternativa? Fins ara la dinàmica ha sigut la següent: no! (aquests últims dies amb intervencions policials i judicials). Pedagogia de l’Estat espanyol del segle XXI. I el pitjor de tot, discursos de la por infundats per polítics i mitjans estatals; conflictivitat social i embogiment d’una part de la ciutadania catalana, confosa i subjugada. Tan debò en totes aquestes actituds i actuacions, a parer meu incomprensibles, triomfin els efectes no volguts. Perquè tothom que vulgui votar ho pugui fer aquest diumenge. Sí o no. Pacíficament.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s