(Re)acció / Societat

La uniformització i el codi de vestimenta

La uniformització, pel que fa a la indumentària, es du a terme -mitjançant una imposició o l’acceptació social- per homogeneïtzar la vestimenta dels components d’un conjunt determinat i així evitar la diferenciació social o els gustos particulars de l’individu. Per tant, per tota persona que rebutgi l’alienació (en un sentit ampli) i cregui en la llibertat dels individus i les societats, la uniformització és un procés perillós que s’hauria de restringir molt acuradament. És a dir, una cosa és dur un uniforme identificatiu per realitzar una tasca o servei de caràcter públic en el qual t’han de reconèixer per a tal efecte, i una altra cosa ben diferent és la uniformització d’un col·lectiu que no s’exposa a cap públic. En el primer dels casos (restauració, atenció al públic, etc.) es podria discutir fins quin punt és acceptable èticament la privació de l’individu de mostrar els seus gustos particulars, mentre que en el segon cas (centres educatius, oficines, etc.) hauríem de reconèixer obertament unes violències que s’exerceixen sobre els individus del col·lectiu.

Repressió identitària i ideològica

La vestimenta, l’estètica i l’aparença formen part, en major o menor mesura, de la identitat individual de cadascú, i tothom hauria de tenir la llibertat d’utilitzar-les -o no- amb els fins que desitgi (mentre no discrimini a ningú ni atempti contra les llibertats i drets dels altres). Però quan ens imposen un codi de vestimenta, quan ens uniformitzen sense cap raonament funcional, normalment seguint uns patrons o cànons estètics socialment atribuïts a la “formalitat”, ens estan negant part de la nostra identitat, ens estan -ens estem- reprimint la identitat. Que sigui una uniformització laxa que segueix unes normes i convencions socialment acceptades no és motiu per deixar de combatre-la i ser crítics amb ella.

La imposició d’un codi de vestimenta en qualsevol espai (feina, oci, etc.) és també una repressió ideològica perquè priva a l’individu de la llibertat d’utilitzar l’estètica i la simbologia associada com una eina transmissora de valors i missatges. No només això, l’estètica formal hegemònica perpetua la ideologia dominant, la despolitització, la fal·làcia de la neutralitat i els valors de domini vertical, jerarquia i estatus social.

Classisme

Avui en dia, “gràcies a” la indústria tèxtil capitalista, no hi ha una correlació entre el poder adquisitiu i l’accés a les peces de vestir “formals”: la vestimenta ja no sol ser un indicador de la classe social. Tot i això, imposar-les de dalt cap a baix segueix sent classisme. Al cap i a la fi és un reflex de la mentalitat aspiracional i del valor que donem a la jerarquia i l’estatus social, i és que almenys en l’últim segle el vestit ha sigut utilitzat per les elits polítiques i econòmiques en aquest sentit. És una forma de mostrar-nos la segregació de classe de les nostres societats que hem normalitzat i interioritzat en el nostre subconscient. També em sembla interessant veure com el vestit i la “formalitat” han transmès valors patriarcals: hi ha uns patrons de vestimenta “formal” molt ben definits per a l’home -el vestit masculí composat per camisa, americana, corbata…-, mentre que en el vestit de la dona això no passa, segurament perquè mai ha ocupat posicions de poder. Sembla un fet normal en la lògica de domini de l’home, doncs és només ell qui té un codi de vestimenta estrictament pautat per ésser més fàcilment reconegut com la figura de domini i de poder.

Privació de llibertat

Arribats a aquest punt hem de preguntar-nos, més enllà d’ideologies i identitats, per què un dret aparentment tan bàsic com el d’anar vestides com ens doni la gana és trepitjat diàriament en tants i tants espais. Si afegim el fet que és una queixa poc o gens habitual ens adonarem que l’imaginari col·lectiu dels modals i les formes, els prejudicis, l’estigma i el domini cultural i moral de la ideologia dominant ens han conquistat molt terreny.

En aquest sentit jo defenso un model de societat on l’estètica mai estigui per sobre l’ètica. Cadascú que l’utilitzi lliurement com vulgui, però sempre sense imposicions ni estigmes.

Segurament no m’equivoco si afirmo que per la majoria de gent no inspira confiança, admiració, respecte ni competència un banquer, un gran empresari o un polític. Sobretot després que la majoria social s’hagi adonat de la seva responsabilitat en la nostra misèria arran de la crisi capitalista de 2007-2008. Doncs quina paradoxa que socialment acceptem que “es dóna millor imatge” i es presenta més “formalitat” vestint com ells. Fins quan ens seguiran colonitzant les ments els poders econòmics i polítics?

Si bé és cert que el capitalisme es basa en l’explotació de l’home per l’home i en el domini dels interessos d’una petita elit amb molt poder, almenys podríem començar a intentar trencar amb el consens, acabar amb el seu domini moral, cultural i intel·lectual. Després els quedarà la força, la imposició, però, reprimides i conscients, ja haurem avançat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s